El tercer diumenge d’Advent sempre s’ha caracteritzat en la litúrgia com el diumenge que ens parla de l’alegria. D’entrada, hi ha una invitació a viure contents, sempre contents, plens d’aquella alegria que ens inunda i ens fa feliços. El profeta Isaïes, contemplant la natura plena de vida, ho descriu així: «Que s’alegrin el desert i la terra eixuta, que l’estepa exulti i floreixi. Que s’umpli de flors primerenques, que boti i cridi de goig i d’alegria» (Is 35,1-2). Una alegria certament especial i que duri. Una alegria que ens ve com un regal anticipat de Nadal i que té una raó profunda: el Senyor és a prop! Tanmateix, l’experiència ens mostra que els camins que condueixen a la vertadera alegria no sempre són els que cercam, encara que estiguin carregats de bones intencions i hi intuïm una via de felicitat.

Per això, percebem que hi ha una alegria momentània, passatgera, que té preu en els mercats del consum i de la diversió; hi ha una alegria conquerida, la que corona un esforç i és donada com a premi; hi ha l’alegria cultivada que prové de l’interior d’un mateix, l’alegria que proporciona l’amistat, l’honradesa, la lleialtat, la humilitat, el servei als altres, l’admiració per la creació, per la vida, la família, la consecució d’un ideal noble, i tantes altres experiències humanes i espirituals gratificants. Però, sobretot, existeix una alegria regalada, gratuïta, profunda, sincera, compassiva, oberta, contagiosa, solidària, compartida, inesgotable. La seva font és secreta, és fruit de l’Esperit. Prové de Déu. És l’alegria que proclama Maria, la Mare del Senyor quan diu «el meu esperit celebra Déu que em salva» (Lc 1,47) i descriu el seu resultat.

Avui, què veu Déu en nosaltres, què veu en la nostra espera? Potser l’alegria és condicionada quan veim la dura realitat de les persones que pateixen el menyspreu i la marginació social, víctimes del mal tracte de gent molt propera, sotmeses a violència domèstica o exposades a qualsevol atropellament inhumà. Tanmateix, l’espera de Jesús és plena de contingut alliberador i és font d’alegria i esperança.  Hem de ser conscients  també que el dubte és a l’aguait quan ens trobam a mercè de tota mena d’ofertes que pronostiquen altres formes enganyoses de «salvar-se». A Joan Baptista, que dubta si Jesús és el Messies o no, serà el mateix Jesús el qui respondrà amb la credibilitat de l’evidència dels fets: «Anau a anunciar a Joan el que sentiu i veis: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la Bona Nova i feliç aquell que no quedarà decebut de mi» (Mt 11,4-5).

Què podem respondre als qui dubten o ens interpel·len sobre la credibilitat de la presència del Senyor o de la mateixa existència de l’Església? Hi ha la resposta humil d’una realitat encara més humil i que mostra l’alegria de l’Evangeli present en tanta gent bona: famílies que s’estimen; pares que estimen entranyablement els seus fills i ho donen tot per ells; fills agraïts que no permeten l’abandó dels seus pares i els cuiden amb afecte; cristians lliurats de manera silenciosa i anònima que ajuden i serveixen els més necessitats de tot, de companyia, d’afecte, de recursos elementals, de cultura, de fe; persones que avantposen el bé aliè al seu propi bé, i ho deixen tot per a dedicar-se de forma voluntària al món de la malaltia, de la presó, de la migració, de la marginació. Aquests són els fets, una realitat ja de salvació! Prenguem-ne nota per al nostre aprenentatge. El model definitiu serà Jesús. Per això, va ser necessari i ho segueix essent, preparar els pobles per a la seva vinguda i els cors per a la seva acollida. Així, serà Nadal!