Indecisió, poca generositat, por al risc, desconfiança, no al compromís definitiu… Seria llarga la llista que marca el clima dominant poc favorable, enmig del qual s’han de prendre decisions. D’altra part, hi ha la cultura vocacional que oxigena l’ambient i afavoreix en qualsevol lloc i circumstància que la crida –aquest somni de Déu per a cadascú– impregni el cor i tota la vida del qui ha descobert la paraula que Déu li ha dirigit i li demana resposta. Ja ho hem dit molt i des de fa anys, que la crisi vocacional no està en la crida sinó en la manca de resposta.

Què fer, idò, si tenim detectat el problema i més que coneguts els diagnòstics? El papa Francesc, dirigint-se als joves en la trobada mundial a Panamà, va dir: «Amb Maria, seguiu dient sí al somni que Déu ha sembrat en vosaltres». Són moltes les vegades que he parlat amb els joves del tema vocacional i puc dir que sempre he constatat la valoració positiva que fan dels qui donen un resposta afirmativa a la crida de Déu, però difícilment l’apliquen a les seves aspiracions i estils de vida. Llavors és quan veig clar que el problema és de fons i toca l’arrel de l’experiència cristiana.

Plantegem-nos-ho: Com s’escolta la crida? Com conèixer el somni de Déu per a cadascú? Quina fortalesa personal, i quines virtuts humanes i cristianes són necessàries? Quins adults estan disposats a acompanyar i discernir? Quines famílies i comunitats parroquials i educatives ho promocionen? Quines estructures humanes, socials, familiars i eclesials han de facilitar als joves el desvetllament vocacional i enfortir la seva voluntat per a decidir amb total llibertat? Quin clima favorable de comunitat cristiana se li ofereix al jove enmig d’un ventall tan ample d’opcions pastorals? Ajudam a fer vertaders processos de creixement cristià fins ajudar a prendre decisions?

«La vocació –diu el papa Francesc– és una invitació a no quedar-nos a la ribera amb les xarxes a la mà, sinó seguir Jesús pel camí que ha pensat per a nosaltres, per a la nostra felicitat i per al bé dels qui ens rodegen». Em va quedar molt gravat el que va dir un jove en un taller d’un Aplec de l’Esperit: «Veig que no m’he de demanar tant allò què jo vull ser en la vida, sinó allò que Déu vol que jo sigui». Potser aquesta és la pregunta clau d’un plantejament vocacional cristià. Al mateix temps, portem-ho a la pregària, que és l’espai més idoni per escoltar i respondre.