L’encàrrec ens ve de Jesús. El context actual ens reclama la urgència de fer-lo realitat. L’Església es fa constant ressò d’aquest encàrrec perquè sap que forma part de la seva missió més específica, ja que si existeix és per evangelitzar. Bàsicament es tracta d’anunciar Crist i el seu Evangeli a totes aquelles persones que no el coneixen o viuen com si no el coneguessin. D’aquí ve la urgència d’un replantejament de tota la nostra acció evangelitzadora, tant si la contemplam des del nostre compromís individual com si l’assumim com a comunitat cristiana. Sant Pau VI, en referir-se a l’evangelització, la veu com un veritable procés i l’entén com a «renovació de la humanitat, de testimoni, d’anunci explícit de Jesucrist, d’adhesió del cor, d’entrada a la comunitat, d’acollida dels signes sacramentals, d’iniciatives apostòliques» (EN 24). Tant el Sínode com el nostre Pla diocesà de Pastoral 2025 se’n fan ressò constantment perquè ho facem realitat.

Dur a terme l’encàrrec de Jesús de fer-lo conèixer no es redueix a un simple ensenyament, sinó que ens hi trobam implicats mitjançant el nostre testimoni. Els mestres només són creïbles si són testimonis i si la seva vida dona raó del que ensenyen. Per això, qui es decideix a evangelitzar ha d’acceptar d’entrada ser evangelitzat i viure un constant procés de conversió. Només des d’aquesta actitud és possible entendre que evangelitzar és descobrir en el cor de cada dona i de cada home l’acció i l’ardor de l’Esperit; que és establir aquelles oportunes mediacions per tal que les persones senzilles, i potser afligides, puguin trobar-se amb Déu; que és ajudar a refer l’experiència de Déu de moltes persones allunyades, experiència que es troba intrínsecament unida a l’amor als germans i, per tant, a aquella opció pels pobres i per la justícia, que sempre han estat el distintiu de Jesús.

Quan ens deixam il·luminar per la Paraula de Déu, veim que incideix en un aspecte clau del missatge evangèlic: la necessitat de correcció. Fixem-nos en aquesta exhortació: «És per la nostra correcció que sofrim: Déu us tracta com a fills. Perquè, quin fill hi ha que el seu pare no corregeixi?» (He 12,7)). Som conscients de la dificultat que suposa fer pròpia aquesta actitud, ja que la major part de les vegades reaccionam de forma contrària, i, gairebé sense ni adonar-nos-en, ens justificam i ens excusam. Déu corregeix perquè estima i, tot i que «la correcció, de moment, no sembla que porti alegria, sinó tristesa, més tard, els qui han passat per aquest entrenament, en cullen en pau el fruit d’una vida honrada» (He 12,11).

L’anunci de l’Evangeli, tant per part de qui el dona com de qui el rep, provoca una forta commoció en la pròpia vida. Sabem que és una crida que algunes vegades és anunci i d’altres és denúncia, paraula oportuna i inoportuna, perquè «la Paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’anima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor» (He 4,12). Per això, no ens deixa tranquils i cada cop que ens arriba crida a la conversió i no queda sense fruit. Per això, a l’evangeli, Jesús ens demana d’anar lleugers, o fins i tot lliures, d’equipatge, és a dir de no carregar amb tant d’afegit superflu que ens impedeixi el nostre accés a Ell. La seva afirmació contundent: «mirau d’entrar per la porta estreta» (Lc 13,24) indica que, en la vida, cal l’esforç i la voluntat de sacrifici per aconseguir el que ens fa bé i ens obre a tot el que el Senyor ens ofereix.