És aquest un gest inconfusible d’una Església en sortida, amarada pel trobament o retrobament amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat i ens rescata de l’aïllament i de l’autoreferencialitat (cf. EG 8). Necessitam sortir i anar a convidar a viure el goig de pertànyer a una comunitat de persones que s’acullen mútuament, s’estimen i treballen caminant junts. Avui, especialment, ens ho demana l’Església en la Diada del DOMUND. No oblidem que tot cristià és missioner pel sol fet de ser cristià, i ser missioner el defineix. Escampar l’Evangeli, contagiar-lo amb la nostra manera de parlar i de viure és la feina de cada dia, units per una mateixa missió rebuda de Jesús. I fent-ho sempre amb goig i benevolència, sense coacció ni proselitisme, amb proximitat, compassió i tendresa.

Els moments que vivim no són fàcils, costa anar i convidar… S’està més en la dolçor de la comoditat, en l’absentisme en tot per a no complicar-se la vida, en la indiferència com el pitjor mal que ens corromp, en l’individualisme que impedeix compartir qualsevol projecte comunitari, en la desconfiança vers una crida a viure la sinodalitat i el treball en equip, en comunitats pastorals on ens necessitam per a no defallir en la soledat patida i no gaudida. Però Jesús ens demana anar i convidar, ens diu que anem a aquells germans i germanes nostres que se n’han anat, que han deixat la fe i la comunitat cristiana i no tenen ningú que s’hi acosti, que els demani com estan i s’interessi per la seva vida i els motius del seu allunyament. Cal decidir-nos per un nou estil de relació humana, on els valors de l’Evangeli entren en joc i mouen els cors a una rehabilitació personal. La missió és aquest apropament, aquest rompre la fredor d’una relació perduda i fins i tot oblidada.

Davant la invitació a caminar junts, la veu del papa Francesc s’ha fet sentir amb força quan ha dit que «coneixem la bellesa i la fatiga del camí. El recorrem junts, com a poble que, també en aquest temps, és signe i instrument d’íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà. El recorrem amb cada home i cada dona de bona voluntat i per a tots ells, ja que en cadascun d’ells treballa la gràcia. El recorrem convençuts de l’essència relacional de l’Església, cuidant que les relacions que ens ha estat donades i encomanades a la nostra responsable creativitat siguin sempre manifestacions de la gratuïtat de la misericòrdia. Algú que es diu cristià i no entra en la gratuïtat i en la misericòrdia de Déu és simplement un ateu disfressat de cristià. La misericòrdia de Déu ens fa confiables i responsables» (del discurs d’obertura de la segona sessió del Sínode).

És un goig veure que a l’Aula sinodal no hi són presents només els bisbes, sinó que a més hi ha preveres, laics i laiques, religiosos i religioses, signe d’una presència viva del Poble de Déu que camina unit en la diversitat i ens ensenya a fer-ho a les nostres diòcesis, reproduint així aquest esperit sinodal que ens demana a tots i a cadascú la conversió personal perquè sigui un fet la conversió pastoral. L’objectiu serà haver respost entre tots a la pregunta «com hem de ser Església sinodal missionera i misericordiosa». Serà necessari, per tant, tenir present la mútua implicació de tots a fer realitat aquest «anau i convidau…», pensant que l’anunci de la salvació té necessitat de tots i que tots siguin escoltats. «No oblidem -diu Francesc- que l’Esperit és l’harmonia […], una harmonia existencial». Per això desitja a tots una «obertura que sigui disponible a l’acció de l’Esperit, el nostre guia segur, la nostra consolació».