Astuts i senzills, un bon equilibri
Si ens hi fixam bé, hi ha molts tipus de vivesa. Persones llestes que tallen un cabell al vol, ràpides de reflexos, vives com elles soles. Un queda sorprès i admirat de tant prodigi. Per a la societat -diuen- són un do aprofitable. Quant de bé poden fer aquestes persones, dissenyades aparentment fora del normal, si aquesta mena d’astúcia contribueix a humanitzar més les estructures de la societat. Podem estar segurs que se’n poden solucionar de coses si sabem invertir bé, amb el bon sentit de la paraula, tanta qualitat i tanta capacitat humana.
Hi ha persones grans a les quals ben val la pena escoltar per la seva saviesa. Els més joves haurien de fer un esforç per recuperar-les i incorporar-les com a referents. Hi ha homes i dones que el seny els ha dut a ser artesans de bona entesa, homes i dones prudents de tota edat, que pensen amb el cap, fan el que diuen i convencen. Són autènticament adults en el sentit ple de la paraula. La vivesa natural o adquirida que tenen és un do i pot ser també una conquesta, i no ha de servir mai per fer un mal negoci ni per tirar per terra el dels altres, com tampoc reconvertir-la en aquella astúcia que fa mal i pren gust menyspreant i anul·lant els altres.
Jesús ho va dir molt clar, ho llegim a l’evangeli: astuts com les serps i senzills com els coloms. És l’equilibri que dóna ser una persona de seny i que crea bon ambient al seu entorn. Equilibri entre el dir i el fer, entre el pensar i l’actuar, entre el realisme i la utopia, entre la sobrietat i l’alegria, entre la serietat i el bon humor, entre la feina i el descans, entre la soledat volguda i la relació amistosa. Tot el contrari de viure despistats, fragmentats, dispersos, incoherents, amb poc seny.
La vivesa natural o adquirida, el seny, és una eina que ha de caure en bones mans i aquestes n’han de fer sempre el millor us en bé de tots. És una llàstima que molts referents educatius no vagin en aquesta direcció i es doni curs a una mala gestió per la còmoda autoreferencialitat que aïlla i ofega. El silenci i l’esperit contemplatiu poden ser uns bons aliats per a fer de l’astúcia i la senzillesa una única realitat.