La paraula profeta no és molt freqüent en el llenguatge usual secular i, si alguna possible idea algú se’n fa, la refereix al futur i a la seva previsió. Tot i que això no queda descartat del tot, profeta és sobretot aquell qui parla en nom de Déu. Aquest és el significat més comú en la Bíblia, sobretot a l’Antic Testament. Profetitza! fes de profeta! és l’expressió que fa referència directa a comunicar allò que Déu li diu. Ho fa així el qui viu de la relació amb Déu i està atent al poble perquè hi està immers i implicat amb els seus desitjos i justes aspiracions. Els profetes, en la tradició bíblica, són els qui han mantingut viva la fe del poble i l’han alliberat d’aquelles idolatries i falses aliances que l’afebleixen, i han estat els defensors de la seva identitat col·lectiva i dignitat humana.

Convé que recuperem, idò, el significat de la paraula profeta i ens l’apliquem, ja que toca el nucli de la nostra vocació i missió cristianes. Ho entendrem bé si som persones que freqüentam la Paraula de Déu, la llegim amb gust, la meditam, la reflexionam i en feim pregària. A la Bíblia hi trobam nombrosos exemples en els quals el profeta es deixa omplir de la Paraula i se sent urgit a fer-la seva i comunicar-la. Mirem, per exemple, amb quina vehemència el profeta Jeremies diu a Déu: «Senyor, m’has seduït i m’he deixat seduir; has volgut forçar-me i te n’has sortit» (20,7) o la plena convicció que té de l’eficàcia transformadora de la Paraula en la seva vida, fins arribar a dir-li «Quan m’arribava la teva Paraula jo la devorava: ella ha estat el goig i l’alegria del meu cor. Jo port el teu nom, Senyor de l’Univers» (15,16). És un aspecte clau de la nostra fe, creure en l’eficàcia de la Paraula i sentir-se missatger per escampar-la arreu on el Senyor ens envia.

En un moment de l’ordenació diaconal es fa esment a la força que té la Paraula quan es propaga d’uns als altres, precisament en dir: Rep l’Evangeli de Crist, del qual has estat fet missatger; creu el que llegeixes, ensenya el que creus i practica el que ensenyis. Fixem-nos en la unitat que respira aquest text: rebre, creure, llegir, practicar i ensenyar. Ser profeta vol dir haver assumit la missió de fer viure l’Evangeli i ensenyar-lo. El fet és que tot cristià, des del baptisme, és profeta i, per coherència, no pot renunciar a ser-ho. I, ho és, sobretot, si és humil i sap encaixar -perquè es fia de Déu- tots els contratemps que li surten al pas. Per això, posa per damunt de tot la seva confiança.

Per altra part, resulta normal que, per la seva honradesa i claredat, els profetes siguin perseguits, calumniats, menyspreats i assassinats. També ho veim avui. La Bíblia n’està plena d’exemples, l’Antic i el Nou Testament, Jesús i la vida de l’Església amb els seus sants al llarg dels segles. Podem llegir, amb la mentalitat d’avui, les paraules de Moisès al seu poble: «El Senyor, el teu Déu, farà que s’aixequi d’enmig teu, d’entre els teus germans, un profeta com jo». Per això, fa falta que d’entre nosaltres sorgesquin profetes, persones que per la integritat de la seva vida i en contacte assidu amb la Paraula, saben comunicar-la amb total normalitat i en qualsevol escenari de la vida familiar, social i política, anunciant l’Evangeli i denunciant el mal. El profeta viu enmig del poble, compartint les seves alegries i esperances, tristeses i angoixes, fent que tot allò que hi ha d’humà ressoni en el seu cor. És capaç de donar la vida perquè estima, com Jesús.