Aquesta frase, tan radicalment positiva, és de Jesús (cf. Lc 6,28), fins i tot en l’extrem de la persecució, ens fa veure la seva intenció més original i il·lumina qualsevol paraula o gest que puguem projectar sobre qualcú, persona individual o grups. Allò que el papa Francesc ens ha dit sobre les benediccions és el seu sentit pastoral, allò que és fonamental per a entendre la profunditat de la seva Declaració Fiducia supplicans. La seva finalitat es la de ser «un homenatge al Poble fidel de Déu amb tants gests de profunda confiança en la seva misericòrdia i que, amb aquesta actitud, ve constantment a demanar a la mare Església la seva benedicció». Se’ns diu «feis de pastors!», ja que «la vida de l’Església corre per molts canals a més dels normatius» (n.37).

El papa Francesc ens convida a fer l’esforç pastoral d’ampliar i enriquir el sentit de les benediccions i, per això, fa una crida a la prudència perquè s’entengui bé aquest gest de «beneir». Els pastors necessitam «no perdre la caritat pastoral, que ha de travessar les nostres decisions i actituds […], evitar ser jutges que només neguen, rebutgen, exclouen» (n.13) i saber valorar la humilitat i la fe amb què molts demanen ser beneïts. Per això, cal tenir clar que «les benediccions tenen per destinataris les persones, els objectes de culte i de devoció, les imatges sagrades, els llocs de vida, de feina i de sofriment, els fruits de la terra i del treball humà, i totes les realitats creades que remeten al Creador i que, amb la seva bellesa, el lloen i beneeixen» (n.8). De la mateixa manera, en la presentació de la Declaració diu que «es pot entendre la possibilitat de beneir les parelles en situacions irregulars i les parelles del mateix sexe, sense convalidar oficialment el seu estatus ni alterar de cap manera l’ensenyament perenne de l’Església sobre el Matrimoni».

M’emociona cada vegada que qualcú em demana la benedicció, la seva cara, els seus ulls, la seva confiança transparent, la seva humilitat, la seva comunió expressiva. Això em succeeix molt sovint quan després de l’Eucaristia surt a la porta de l’església per acomiadar els feligresos. No jutges ningú, ni se m’ocorre controlar ningú, el meu gest humil de beneir no prejutja res ni està sotmès a cap condició. Com diu la Declaració papal, «en el seu misteri d’amor, a través de Crist, Déu comunica a la seva Església el poder de beneir […] La benedicció es transforma en inclusió, solidaritat i pacificació. És un missatge positiu de consol, atenció i encoratjament. La benedicció expressa l’abraçada misericordiosa de Déu i la maternitat de l’Església que convida el fidel a tenir els mateixos sentiments de Déu envers els seus propis germans i germanes» (n.19).

Perquè ho entenguem bé, «demanar la benedicció és entrar en diàleg amb Déu mitjançant l’Església, és un prec per a poder viure millor, qui demana espontàniament la benedicció mostra la seva obertura sincera a la transcendència, la confiança del seu cor que no es fia de les pròpies forces, la seva necessitat de Déu i el desig de sortir de les mesures estretes d’aquest món reclòs en els seus límits» (n.21). Amb aquesta mateixa actitud i demanant al Senyor la seva benedicció per a ells, cal dialogar amb els qui han manifestat la seva disconformitat amb el Papa i demanar-los que prenguin les seves paraules com a pastors que estimen el seu poble, que acullen i no condemnen, que acompanyen i ajuden a créixer en la fe i en la comunió eclesial. Crec que es tracta d’això. Ha de restar clar -com diu al n.27- que és Déu qui beneeix. «Així nosaltres per a Déu som més importants que tots els pecats que nosaltres puguem fer, perquè Ell és pare, és mare, és amor pur. Ell ens ha beneït per sempre i no deixarà mai de beneir-nos».