Iniciam un camí costerut en el qual l’Evangeli vol obrir-se pas i fer-se company de ruta. Què bé no caminar sols! Que bé comptar amb algú que ens fa costat i ens ajuda a fer el trajecte, cridats a recórrer-lo com una oportunitat de peregrinació interior vers Aquell que és font de misericòrdia! Un camí quaresmal que és benedicció de Déu per a la nostra vida i per a la vida de tota l’Església, un temps de gràcia que se’ns concedeix i que hem d’aprofitar. Un camí necessari per a refer la nostra vida a la llum de la Paraula de Déu que constantment ens invita a la conversió. Així ens dirigim a Déu en aquest primer diumenge: «Feis que les celebracions de la Quaresma ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure’l d’acord amb les seves exigències». 

Conèixer i viure: dues paraules que poden definir una voluntat de creixement vers la maduresa cristiana, l’única capaç de vèncer la ignorància religiosa i donar resposta als reptes que cada dia se’ns presenten. La comprensió del misteri de Crist i la seva vivència plena ens porten a la contemplació d’un dels relats més significatius dels inicis de la seva vida pública i que toquen de ple la nostra pretensió de substituir el lloc de Déu en la nostra vida mitjançant aquelles temptacions que ens assetgen i que proposen l’oferta d’una felicitat immediata, de triomf fàcil, d’èxit enlluernador, d’abús de poder… 

Quines són aquestes temptacions que se’ns presenten com a ofertes apetitoses? Entre d’altres, analitzem aquestes a la llum de la Paraula de Déu: la temptació d’excloure Déu com a origen de la nostra existència, de tot el que ha estat creat; la temptació de dir-li constantment «no et necessit» o «no m’interesses»; la temptació d’organitzar la vida al marge de l’Evangeli, com si no fóssim seguidors de Jesús; la temptació de donar prioritat a tota pretensió egoista i situar-nos en el centre de tot; la temptació de no reconèixer les pròpies equivocacions i culpabilitzar els altres; la temptació de voler «dominar» l’altre, i fer-lo objecte dels meus capricis i del meu egoisme; la temptació de voler anar tot sol, sense comptar amb els altres; la temptació d’insolidaritat, que tanca el cor a tanta necessitat d’ajuda humanitària; la temptació d’autosuficiència, que ens blinda dins les nostres seguretats materials; la temptació d’agressivitat física, escrita i verbal que condueix a la crispació i a la desconfiança. Afegim a la llista la temptació d’abandonar a poc a poc la participació, cosa que desfà la comunió eclesial. Jesús va vèncer sempre la temptació, nosaltres som convidats al mateix, fent camí amb Ell, deixar-nos ajudar i actuar com Ell.