«La Quaresma és el temps en què l’Església ens convida a tornar a posar el misteri de Déu al centre de la nostra vida, perquè la nostra fe retrobi el seu impuls i el cor no es dispersi entre les inquietuds i les distraccions quotidianes. L’itinerari quaresmal esdevé una ocasió propícia per a escoltar la veu del Senyor i renovar la decisió de seguir Crist» (papa Lleó XIV, del Missatge per a la Quaresma 2026)

Als preveres i diaques, als membres de vida consagrada, als laics i laiques del Poble de Déu que peregrina a Mallorca, i a tota persona de bona voluntat que ho llegesqui i ho vulgui compartir

Molt estimats germans i germanes en Crist, el Senyor

1. Posem Déu al centre de la nostra vida

Comencem per aquest principi i fonament que fa que ens demanem: Quin és el centre de la nostra vida? Sobre quin fonament s’aguanta? Cap on ens orienta? Què em diu personalment. El papa Lleó XIV ens ho ha dit molt clar en el seu Missatge per a la Quaresma d’enguany: «l’Església ens convida a tornar a posar el misteri de Déu al centre de la nostra vida». Serà escoltar-lo i viure en constant referència a Ell, demanant-nos pel sentit i el goig de la nostra fe cristiana, per l’orientació que pren la nostra vida, per la manera de relacionar-nos amb Ell i amb els altres en el diàleg que ens possibilita la pregària, juntament amb la lectura assídua de la seva Paraula. En aquest sentit, el papa Lleó ens convida a «posar l’atenció sobre la importància de deixar espai a la Paraula a través de l’escolta, ja que la disposició a escoltar és el primer signe amb què es manifesta el desig d’entrar en relació amb l’altre».

Per a donar-nos-ho a entendre explica, a continuació, com «Déu mateix, en revelar-se a Moisès des de la bardissa ardent, mostra que l’escolta és un tret distintiu del seu ésser: “He vist les penes del meu poble al país d’Egipte i he sentit el clam que li arrenquen els seus explotadors” (Ex 3,7). L’escolta del clam de l’oprimit és l’inici d’una història d’alliberament, en la qual el Senyor involucra també Moisès, enviant-lo a obrir un camí de salvació per als seus fills reduïts a l’esclavatge.

És un Déu que ens atreu, que avui també ens commou amb els pensaments que fan vibrar el seu cor. Per això, l’escolta de la Paraula en la litúrgia ens educa per a una escolta més vertadera de la realitat: entre les moltes veus que travessen la nostra vida personal i social, les Sagrades Escriptures ens fan capaços de reconèixer la veu que clama des del patiment i la injustícia, perquè no quedi sense resposta. Entrar en aquesta disposició interior de receptivitat significa deixar-nos instruir avui per Déu a escoltar com Ell, fins a reconèixer que la condició dels pobres representa un crit que, en la història de la humanitat, interpel·la constantment la nostra vida, les nostres societats, els sistemes polítics i econòmics, i especialment l’Església».

Tot això ens afecta directament i en aquest moment se situa en una trajectòria de renovació personal i d’influir en un canvi social. Posar Déu en el centre de la nostra vida, tal com ens ho ensenya Jesús, serà el desafiament fonamental. Treballem-ho amb confiança i pensant que el Senyor ens acompanya i no ens deixa de la mà. 

2. Un bon exercici de pràctica quaresmal és desarmar el llenguatge de paraules que fereixen

Crec que el papa Lleó toca un punt fonamental en el procés de conversió que Déu ens demana. Ho diu dins el context del segon tema -després de l’escolta- que es proposa per aquesta Quaresma. Es tracta del dejuni, d’una nova forma d’abstenció que també demana moderació i sobrietat. Facem cas de la proposta que ens fa i que toca de ple la manera com vivim les nostres relacions humanes: «Voldria convidar-vos a una forma d’abstinència molt concreta i sovint poc apreciada, és a dir, la d’abstenir-se d’utilitzar paraules que afecten i fereixen el nostre proïsme. Comencem a desarmar el llenguatge, renunciant a les paraules feridores, al judici immediat, a parlar malament del qui és absent i no es pot defensar, a les calúmnies. Esforcem-nos, en canvi, per aprendre a triar les nostres paraules amb cura i cultivar la bondat: dins de la família, entre els amics, als llocs de treball, a les xarxes socials, en els debats polítics, als mitjans de comunicació i a les comunitats cristianes. Aleshores, moltes paraules d’odi donaran pas a paraules d’esperança i de pau».

Som convidats a cultivar una nova manera de parlar i tractar-nos des de l’amabilitat i que això es noti en les nostres relacions familiars, entre els amics, a la feina, en les xarxes socials, en els debats polítics, en els mitjans de comunicació i en el cor de les nostres comunitats cristianes. Entre nosaltres, seguidors de Jesucrist, preveres, diaques, religiosos/es i laïcat cristià, ha de ser prioritari que el tracte que ens donam i el llenguatge que utilitzam sigui un testimoni d’estimació. Ja el papa Francesc, a la carta encíclica Fratelli tutti, 222-224, ens convida a «recuperar l’amabilitat» i es refereix a «l’amabilitat en el tracte, com una atenció per no ferir amb paraules o gestos, com un intent d’alleujar el pes dels altres. Implica dir paraules d’encoratjament, que reconforten, que enforteixen, que consolen, que estimulen, en comptes de paraules que humilien, que entristeixen, que irriten, que menyspreen».

Encara diu més i és ben important que nosaltres ho integrem com a qualitat humana i cristiana en la nostra forma de pensar, parlar i actuar. En el mateix document, el papa Francesc també diu: «L’amabilitat és un alliberament de la crueltat que de vegades penetra les relacions humanes, de l’ansietat que no ens deixa pensar en els altres, de la urgència distreta que ignora que els altres també tenen dret a ser feliços. Avui no sol haver-hi ni temps ni energies disponibles per aturar-se a tractar bé els altres, a dir «si us plau», «perdó», «gràcies». Però de tant en tant apareix el miracle d’una persona amable, que deixa de banda les seves ansietats i urgències per prestar atenció, per regalar un somriure, per dir una paraula que estimuli, per possibilitar un espai d’escolta enmig de tanta indiferència. Aquest esforç, viscut cada dia, és capaç de crear aquesta convivència sana que venç les incomprensions i prevé els conflictes. El cultiu de l’amabilitat no és un detall menor ni una actitud superficial o burgesa. Ja que suposa valoració i respecte, quan es fa cultura en una societat transfigura profundament l’estil de vida, les relacions socials, la manera de debatre i de confrontar idees. Facilita la recerca de consensos i obre camins on l’exasperació destrueix tots els ponts».

Hem d’arribar a fons, totes i tots sense distinció, també en les nostres esglésies i la relació entre les nostres persones i els grups específics cridats a compartir una mateixa vocació. El vincle espiritual i  humà que ens uneix des del baptisme, la confirmació, els sagraments de l’orde i del matrimoni, és sagrat, i no podem fer-nos mal ni en la nostra manera de pensar sobre l’altre o els altres, ni en la nostra actuació en relació amb ells, són germanes i germans nostres, i junts constituïm el Cos de Crist, Cap i membres, units com les sarments al Cep per a tenir vida (cf. Jn 15, 1-10) i viure els fruits de l’Esperit, (cf. Ga 5,22-23) que «expressa un estat d’ànim que no és aspre, rude, dur, sinó amable, suau, que sosté i conforta. La persona que té aquesta qualitat ajuda els altres a fer que l’existència sigui més suportable, sobretot quan es carrega amb el pes dels seus problemes, urgències i angoixes».

Si em permeteu, i com a complement del que ens diu el papa Lleó sobre «mesurar les paraules i cultivar l‘amabilitat» encara hi vull afegir un aspecte important que ens ve de la Paraula de Déu, i concretament al que diu sant Jaume en la seva carta dirigida a la comunitat cristiana i convidant a un nou comportament. Us facilit el text bíblic que porta el títol de «dominar la llengua»; serà bo llegir-lo i meditar-lo complert. Diu: «Germans meus, no us poseu tots a fer de mestres, serem judicats amb més rigor, ja que tots travelam sovint. I, si algú, parlant, no travela mai, vol dir que és un home perfecte, capaç de dominar el seu cos. Quan posam la brida a la boca dels cavalls perquè ens obeeixin, podem governar tot el seu cos. Fixau-vos bé en les naus: encara que siguin grans i les empenyin vents forts, amb un perit timó el pilot governa cap on vol. Igualment la llengua, que és un membre ben petit del cos, es gloria de grans coses. Mirau com un foc de no res encén un bosc molt gran. I la llengua és un foc, tot un món de malícia; és un més dels membres del cos, però fa impur tot el cos; inflama la roda de la vida i al final és inflamada per l’infern. Els homes han domat i domen tota casta de bèsties salvatges i d’ocells, de rèptils i d’animals marins, però no hi ha home capaç de domar la llengua: és un mal que no es domina, va plena de verí mortal. Amb la llengua beneïm el Senyor, el nostre Pare, i amb la llengua maleïm els homes, fets a imatge de Déu. Germans meus, no convé que sigui així. Poder rajar pel mateix forat de la font aigua dolça i aigua amarga? És que una figuera, germans meus, pot fer olives , o una parra, figues? L’aigua dolça no pot sortir d’una font salada» (Jm 3,1-12). Facem-ne lectura creient i pregària: què diu el text?, què em diu personalment?, què em fa dir?, com m’ajuda a respondre?, quina actuació cristiana em demana?

3. Preguntes quaresmals que esperen la nostra resposta, un canvi del cor, la nostra conversió

Sempre hi ha preguntes que esperen la nostra resposta. Com en altres ocasions, també en aquesta Quaresma, Déu ens demana que comprovem, en la nostra vida personal i de família, en les relacions laborals i institucionals, en les comunitats parroquials i altres, comunitats religioses, moviments apostòlics, associacions i confraries, si som capaços de caminar amb els altres, si tenim voluntat d’escoltar, si feim el possible per vèncer la temptació de tancar-nos en la nostra autoreferencialitat. Preguntem-nos si som capaços de treballar junts com a bisbes, preveres, consagrats i laics, al servei del Regne de Déu; si tenim una actitud d’acollida, amb gestos concrets, cap a les persones que s’apropen a nosaltres i a tots els qui són lluny. És la conversió a la catolicitat, que és la universalitat, a la sinodalitat, a l’Evangeli, a allò que és constitutiu de l’Església.

Preguntem-nos, amb to penitencial i per a celebrar el sagrament del Perdó:

Tenc la convicció que Déu perdona els meus pecats, o em comport com si pogués salvar-me tot sol, prescindint d’Ell?

Anhel la salvació i invoc l’ajuda de Déu per a acollir-la?

Visc concretament l’esperança que m’ajuda a llegir els esdeveniments de la història i m’impulsa al compromís per la justícia, la fraternitat i la cura de la casa comuna, actuant de manera que ningú quedi enrere?

Accept la invitació que se’ns fa d’abstenir-me a utilitzar paraules que fan mal a altres persones, i desarmar així el llenguatge, les paraules feridores?

Som dels qui encenen el foc o hi afegeixen la llenya de la crítica destructiva per anar contra algú, sigui de paraula o per escrit, emprant qualsevol mitjà, com les xarxes socials o altres recursos?

Està en el meu ànim o en la meva voluntat col·laborar a estendre el bé, mesurant les paraules i cultivant l’amabilitat?

La meva vida cristiana està centrada en Jesucrist i l’Evangeli? Són els meus referents per a les meves decisions i el meu  comportament en el caminar de cada dia?

Em sent membre viu de la comunitat de l’Església? Com hi visc el meu sentit de pertinença? N’estic content/a? Quins mitjans estic emprant per a mantenir-me fidel?

Faig participar altres persones de l’entusiasme de la meva fe, de la convicció de la meva esperança i de l’ardor de la meva caritat o de l’amor solidari que he d’estendre?

Podem fer llarga la llista i convé que cadascú ho faci i que sigui fruit d’escoltar la Paraula de Déu. El perdó i la reconciliació són inherents al ser cristià i la màxima expressió de l’amor. 

4. Acollir i escoltar amb goig la Paraula de Déu i comunicar-la amb amabilitat als nostres germans/es

Seguint la proposta quaresmal del papa Lleó XIV, acollim les seves paraules d’ànim per a realitzar-ho junts, ja que ens diu que «la Quaresma posa de relleu la dimensió comunitària de l’escolta de la Paraula i de la pràctica del dejuni… Les nostres parròquies, les famílies, els grups eclesials i les comunitats religioses estan cridats a viure durant la Quaresma un camí compartit, en el qual l’escolta de la Paraula de Déu, així com del clam dels pobres i de la terra, esdevingui una forma de vida comuna, i el dejuni sostingui un penediment real. En aquest horitzó, la conversió no només concerneix la consciència de l’individu, sinó també l’estil de les relacions, la qualitat del diàleg, la capacitat de deixar-se interrogar per la realitat i reconèixer allò que realment orienta el desig, tant a les nostres comunitats eclesials com a la humanitat que té set de justícia i reconciliació». Finalment, ens convida que «demanem la gràcia de viure una Quaresma que faci més atenta la nostra oïda a Déu i als més desafavorits. Demanem la força d’un dejuni que arribi també a la llengua, perquè disminueixin les paraules que fereixen i creixi l’espai per a la veu de l’altre. I comprometem-nos perquè les nostres comunitats esdevinguin llocs on el crit del que pateix trobi acollida i l’escolta generi camins d’alliberament, fent-nos més disposats i diligents per a contribuir a edificar la civilització de l’amor».

Facem de la nostra vida, sigui quin sigui el lloc on habitam, un espai de comunió, de joiosa convivència. L’espai de cada família i de cada comunitat de preveres, casa sacerdotal, parròquia o de vida religiosa; l’espai des del qual entram en contacte amb altres persones, pens en les institucions d’acollida, siguin els despatxos parroquials i les cases d’acollida, on rebem des dels qui sol·liciten la catequesi o la celebració d’un sagrament fins a les persones sense llar o tants pobres i migrants que toquen a les nostres portes… Tots aquests són els espais que oferim a la gent perquè en l’Església es trobin com a ca seva, i ho sentin també els malalts i impedits, fent-nos-hi presents.

Crear ambient de fraternitat és constitutiu de la voluntat de Jesús i la proposta que sempre ens fa. Ningú no pot viure el seu ministeri ni la seva vocació tot sol. La fraternitat és un do, una gràcia en bé de la dignitat humana. Sempre que afavorim l’acollida i oferim un sostre, una casa on viure i conviure, estam mostrant allò que és més específic de la missió de l’Església. Voldria que entre tots ens ajudéssim a interpretar-nos bé en aquesta acollida i féssim un esforç d’informar i servir la veritat en tot allò que estam fent i compartint amb altres institucions ciutadanes, ja que des del primer moment intentam ajudar el bé individual de cada persona i servir el bé comú. Des de l’Àrea d’Acció caritativa i social seguirem treballant així sense descans, deixant molt clar quines són les prioritats de l’Evangeli i de la doctrina social de l’Església que les concreta en el temps i en l’espai.

5. La trobada amb Jesús, el primer objectiu! Fonament i raó de la trobada amb els altres

Ja en aquesta Quaresma i sobretot en el reeixir de Pasqua, fer-nos conscients que la trobada amb Jesús, el Senyor, és allò primer que hem d’aconseguir i experimentar. Des de la professió de la nostra fe, sempre ho hem tingut en el cor, però també com ens ho hem proposat com a primer objectiu del Pla diocesà de Pastoral, i junts, sinodalment, ens hi hem compromès. Us record com ho tenim formulat per a portar-ho a la pràctica: «Trobada amb Jesús, Primer anunci i Vida de comunitat. Per tant, «fer arribar el primer anunci, descobrint que el seguiment de Jesús és un procés de creixement cristià, d’espiritualitat, d’acollida, d’escolta i de formació permanent. L’encàrrec de Jesús és molt clar: «Anau, idò, a tots els pobles i feis-los deixebles meus, batiant-los en el nom del Pare i de Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo som amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,18-20).

Els anys que ens han precedit han estat marcats per un esforç de comunió, tant la participació en la fase diocesana i continental del Sínode, com tota la preparació de llargs mesos del Pla diocesà de Pastoral, i ens hem posat en moviment de renovació comptant amb l’extensa consulta a tot el Poble de Déu que peregrina a la nostra terra. Molts han cregut en aquesta renovació -que sempre és necessària i convenient- i s’hi han dedicat a fons, mostrant la seva gratitud per l’oportunitat de les aportacions que han pogut fer i pel clima amb el qual s’ha treballat. Havent recollit tot el que s’ha manifestat tant en un esdeveniment com en l’altre, ara seguim estant en el moment de posar-ho en pràctica, que és quan, des de la publicació del Pla diocesà de Pastoral el mes de gener de l’any passat en l’Assemblea eclesial celebrada al Seminari Nou, ens hem proposat els set grans objectius que marquen la línia pastoral que entre tots hem dissenyat. Us vull animar, una vegada més, a partir de la Carta Pastoral «Navegam junts amb esperança», a seguir fent un gest de conversió cap a aquest esforç sinodal que l’Església ens demana a tots i a cadascú des del seu lloc de responsabilitat i vocació específica.

Finalment, ara que ens preparam per a les celebracions de la Setmana Santa i amb la finalitat de portar una paraula d’ànim i a comunicar l’Evangeli a la realitat que ens envolta, sobretot amb el nostre testimoni de vida cristiana, portem, idò, aquest esperit de renovació i conversió a totes les manifestacions de fe cristiana i de religiositat popular dins les nostres esglésies i enmig del carrer a través de processons i representacions de la passió, mort i sepultura de Jesús, com també el dia de Pasqua les processons de l’encontre del Ressuscitat amb la seva mare, Maria. La validesa de totes aquestes expressions d’una cultura popular animada per la fe han de situar-se en allò que és el seu centre i raó de ser: el misteri de la vida, passió, mort i resurrecció del Senyor i que l’Església celebra en la seva litúrgia, especialment en l’Eucaristia, font i cimal de la vida cristiana, com la defineix el Concili Vaticà II. Tot n’ha de néixer i hi ha de confluir, perquè la vida de cada cristià en rebi el seu aliment i la seva força, i pugui ser un testimoni viu enmig de la gent i de les estructures de la societat, que tanta necessitat tenen d’un canvi radical a favor de la dignitat humana i del bé comú. Aquest esforç col·lectiu de comunió eclesial i social ens ha d’ajudar a entendre més què significa posar Deu al centre de la nostra vida, com ens ho demana el papa Lleó XIV en el seu Missatge per aquesta Quaresma de 2026, que acollim amb estimació i plena comunió.

Amb el desig de viure una santa Quaresma,

la meva abraçada fraternal i benedicció,

+ Sebastià Taltavull Anglada

Bisbe de Mallorca