Ja fa anys, un feligrès de la meva parròquia, em va fer aquesta pregunta a finals d’estiu: “Fins quan he d’anar a catequesi? ja fa més de vint-i-cinc anys que hi vaig!”. Es referia als anys de participació en els grups de catequesi d’adults. El vaig felicitar i li vaig dir que era un bon exemple per a tots. I va afegir: “Si vaig a catequesi és perquè em fa molt de bé, he après molt, ara conec molt millor que és això de ser cristià i voldria que tothom entengués la necessitat que tots tenim de conèixer més Jesús i deixar que l’Evangeli ens ajudi a viure. Avui, per a ser cristià és bo estar al dia i molt preparat”.

La percepció que molts tenen de la catequesi no és aquesta, la rebaixen a uns pocs anys durant la infància, sobretot -diuen- per preparar la primera comunió i la confirmació, i prou. I, què queda de tot això si no continuam creixent? Les parròquies i, especialment, els catequistes, avui, no ho tenim fàcil, quan trobam tanta resistència. D’altra banda, si l’ambient és favorable i la família se sent responsable de la transmissió i l’educació de la fe dels seus fills, tot roda bé. Com també, si des dels primers anys de la vida s’ha creat un bon clima a casa i ser cristià és viu amb normalitat, els fills i tota la família ho respiren.

Per això és tan important i decisiu que cuidem el creixement cristià a qualsevol edat i no deixem la comunitat cristiana, l’Església. Què faríem sols? He de fer l’elogi dels catequistes. Contagien allò que viuen. Ho dic amb el papa Francesc: “Han sortit de la pròpia comoditat i s’han atrevit a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli”. Viuen l’art de l’acompanyament, com Jesús amb els deixebles d’Emaús, posant-se a caminar amb ells i obrint-los el cor perquè el reconeguessin. En aquesta Diada, a vosaltres, catequistes, pares i mares, educadors cristians, professors de religió, la nostra pregària i l’agraïment més sincer de part de tota la comunitat cristiana. Estam amb vosaltres!