El sagrament de la caritat

Avui, Dijous Sant, és un dia entranyable per a viure a fons el fonament de la nostra memòria històrica més sagrada, la que ha marcat definitivament el rumb de la humanitat. Som convidats a recordar el que va fer Jesús per nosaltres i passar-ho fidelment de generació en generació. Per això, tot el que fa Jesús, en el moment que precedeix a la seva mort, té força de present i projecció de futur. Així, el present acull, com les generacions anteriors, el testament de seu amor quan diu: «estimau-vos els uns als altres, tal com jo us he estimat» (evangeli) i ho fa mitjançant gestos senzills, presos de la vida i costums de les persones, perquè entenguem com hem d’actuar en cristià sobre la realitat que ens envolta i ens deixem transformar també per Ell, per a fer arribar el seu mateix amor a tots els qui ens rodegen. A la transforació personal, hi correspon la transformació social. Avui, una vegada més, l’aprenem de la vida. Ens unim al dolor que provoca en el cor de cada persona i a pobles sencers, la pandèmia del coronavirus, i volem presentar tanta preocupació que hi ha a Jesús, que ens reuneix per a celebrar l’amor amb el que entrega la seva vida i ens crida a una major solidaritat entre nosaltres.

Contemplant així Jesús i revivint l’ambient el darrer Sopar, el moment de més intimitat amb els seus deixebles, i avui amb nosaltres, rebem amb goig, respecte i adoració aquest «Sagrament de la caritat, que és l’Eucaristia, do que Jesucrist fa de si mateix, revelant-nos l’amor infinit de Déu per cadascú de nosaltres. En aquest admirable Sagrament es manifesta l’amor «més gran», aquell que impulsa a «donar la vida pels propis amics» (cf. Jn 15,13). En efecte, Jesús «els va estimar fins a l’extrem» (Jn 13,1). Amb aquesta expressió, l’Evangeli ens ha presentat el gest d’infinita humilitat de Jesús: abans de morir per nosaltres en la creu, cenyint-se una tovallola, renta els peus als seus deixebles. De la mateixa manera, en el Sagrament de l’Eucaristia, Jesús ens estima «fins a l’extrem», fins al do del seu Cos i de la seva Sang. Quina emoció devia amarar el cor dels Apòstols davant els gestos i paraules del Senyor durant aquell Sopar! Quina admiració cal que susciti també en el nostre cor el Misteri eucarístic!» (SC 1). I quin pau i quin consol ens dóna poder-lo rebre quan sabem que «l’Eucaristia, si bé constitueix la plenitud de la vida sagramental, no és un premi per als perfectes, sinó un generós remei i un aliment per als febles» (EG 47). Amb aquestes setmanes de confinament i sense poder anar a l’església, succeeix el mateix que en la comunió espiritual; l’acció de Jesús ens arriba ben igual i ens uneix totalment a Ell i entre nosaltres.

Avui, Dijous sant, és dia de gestos silenciosos, de signes amb profund significat, de paraules que arriben al cor, de propostes de radicalitat evangèlica, de pregària confiada, acompanyant sempre Jesús. Entenc del tot allò de que només és possible evangelitzar quan es fa en un clima d’amor. Tot s’entén millor quan l’experiència de sentir-se estimat condueix a la decisió d’estimar. El marc és l’amor. El signe, l’Eucaristia. El gest, rentar els peus. La veu, les seves paraules: estimar com ell ha estima.

–        M’ha impressionat profundament el reportatge que vist a la premsa local d’avui d’una mare abraçada al seu fill jove a l’habitació de l’hospital i acompanyant-lo fins el moment de morir. No hi ha paraules que expliquin la densitat d’aquest amor.

–        Com també, m’ha emocionat l’experiència d’una infermera que no deixa en la soledat el malalt que s’està morint i passa tota la nit al seu costat, pregant amb ell, prenent-lo de la mà i reconfortant-lo, fins que en un moment experimenta la recuperació.

–        I, com m’ha arribat al cor, el que m’han explicat d’un infermer ajupit als peus d’un malalt de coronavirus, ajudant-lo. Més que mai, he vist Jesús rentant els peus.

–        El mateix fan mils de metges i metgesses, infermers i infermeres, i tot el personal sanitari al costat de tants de malalts, nit i dia, i dels qui no se’n parla molt; com també els i les auxiliars, cuiners i cuineres, personal de neteja, cel·ladors i cel·ladores, que renten els malalts, la roba, els utensilis de cuina i altres objectes i espais físics; el personal de seguretat, i tots ells amb el ple coneixement dels risc que suposa. L’única explicació és l’amor. És la mateixa imatge de Jesús rentant els peus.

–        Afegim-hi tots els altres col·lectius de treballadors i famílies, junt amb tots els treballadors i voluntaris de Caritas i de tantes altres institucions que es dediquen als pobres que, fora dels hospitals, procuren l’ajuda material, acompanyament psicològic i espiritual, l’alimentació en els mercats i dins les cases, com els qui serveixen i la seguretat de la població pels carrers, carreteres i espais públics. 

–        Al mateix temps, també el capellà administrant la unció a un malalt, l’altra acció de servei ministerial que prega amb tota l’Església i demana la salut del cos i de l’esperit.

–        En la conversa que he tingut avui amb alguns d’ells he pogut percebre una vegada més la gran labor que fan els professionals sanitaris quan vetlen perquè aquesta presència humanitària sigui possible entre els malalts i els arribi directament l’ajuda espiritual que desitgen i necessiten. No sols és just, sinó gratificant l’aplaudiment que cada vespre a les vuit els feim tota la població agraïda. Ens dol molt quan no hi podem arribar, però també ens conforta saber que Déu sí que hi arriba amb la seva infinita bondat i misericòrdia.

Jesús, quan ha fet el gest carregat d’humilitat i estimació de rentat els peus, fa una pregunta als deixebles. És la mateixa que ens fa avui quan veim que aquest gest es repeteix en els hospitals i a tants altres llocs: «¿Enteneu això que us acabo de fer?» (evangeli). Jesús apel·la a la comprensió del seu missatge, perquè nosaltres puguem descobrir el vertader abast del seu gest i també nosaltres siguem capaços de fer-lo. Per això, ens diu: «Si, idò, jo, que som el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho faceu tal com jo us ho he fet» (evangeli).

Jesús ja abans havia manifesta un desig fervent: menjar amb els deixebles el sopar pasqual. Ha començat pel gest humil del servei, com actitud bàsica de tot seguidor seu. A parir d’aquí podem entendre la raó del seu desig, la que configurarà la dimensió fonamental del cristianisme, és a dir, l’encontre amb Jesús en l’Eucaristia que dóna una orientació decisiva a la nostra persona, i ens capacita per a transformar les estructures injustes de la nostra societat.

Ara que es preveu una pandèmia econòmica, serà bo que repensem nous estils de vida, més austers, més donats a compartir i optar més per una economia de comunió que no pensi només en el guany material per enriquir es rics, sinó per oferir camins de sortida als pobres en les necessitats. Això només serà possible a partir de noves formes de cooperació, d’organització econòmica i d’ajuda social. Caritas, en aquest dijous sant de l’amor fratern, ens llança un SOS urgent amb el lema «cada gest compta», apel·lant a la nostra consciència solidària. Seure a la mateixa taula, partir el pa i compartir el mateix Jesús, ens compromet a molt. Vol que tots els seus fills i filles tenguin les mateixes oportunitats, se superin les desigualtats i els més pobres recuperin la dignitat humana que mereixen. Pensem com hi hem de contribuir cadascú des de la seva consciència solidària, personalment i com a institucions, ara que, degut a la pandèmia contra la salut que patim, pot arribar una pandèmia econòmica i social que desfaci les nostres societats i persones. És el moment de pensar amb mentalitat comunitària i deixar els individualismes que tant de mal ens fan. La comunió que experimentam en torn de la taula de l’Eucaristia i la voluntat de servir amb humilitat, tal com ens ho ensenya i ho fa Jesús, són la clau lluminosa d’una nova forma d’organitzar-nos per una convivència en pau, on l’amor, la justícia i la veritat en són la garantia que serà possible.