Arriba el dia 25 de desembre i estam davant d’un any més per a celebrar Nadal. Una festa que, en el marc cristià, l’hem estat preparant durant tres setmanes, durant el temps que anomenam d’Advent o Vinguda. Enguany està sent un temps molt marcat pel conflicte bèl·lic entre Hamàs i Israel, amb el balanç diari que en aquests moments ja puja a més de 25.000 morts, entre els quals el 70% són dones i infants, una població majoritària de persones innocents. He dit un Advent marcat per aquesta situació de catàstrofe humanitària que no té cap tipus de justificació quan s’hi mescla el terrorisme amb la desproporció de la rèplica. El cristians sabem que Jesús va deixar ben suprimida la llei antiga del Talió, de “l’ull per ull i dent per dent” (Ex 21,24) contraposant-hi l’amor i fins i tot “l’amor als enemics” (cf. Mt 5,38-39; Mt 5,43-48). Mal d’entendre, però és l’única resposta capaç de rompre amb l’espiral de l’odi i la violència i recuperar l’amistat. 

Unes setmanes d’Advent que han estat molt denses de contingut bíblic i evangèlic, tant des dels textos de la missa de cada dia, com els de la litúrgia de les Hores, repleta dels d’Isaïes i dels salms, tots contextualitzats en la terra de Jesús, Palestina i Israel. Us imaginau que cada vegada que hem resat amb aquests textos -enmig de crits de venjança i persecució- ha ressonat amb força la promesa de pau i l’abolició definitiva de la guerra. Ha estat el reflex d’un poble que ho ha patit tota la vida i en qualsevol circumstància que ha viscut, un  poble en el qual tothom té dret a viure-hi pacíficament i procurant-se mútuament el benestar i el progrés. Els textos bíblics que hem llegit i meditat durant aquestes setmanes de preparació del Nadal han estat carregats de designis de pau i no de desgràcia, de consol i esperança, d’ànim i alegria, de camins recuperats i fronteres abolides, de retorn a la terra estimada i d’exhortacions profètiques com la de que “cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra” (Is 2,4). 

Amb tot, som conscients que avui hi ha moltes maneres de celebrar Nadal, des de les que les diuen de viure-les d’una altra manera argumentant que vivim en un Estat aconfessional i una societat laica, fins les que van a les arrels cristianes de la seva celebració, vivint amb esperit renovat les tradicions familiars i populars de cada any. Tot és respectable, però celebrar el veritable Nadal deu tenir un aspecte important quan el referim al naixement de Jesús i a tot el que ell significa de memòria històrica del cristianisme, degut a la seva aparició en el temps quan tot el món estava en pau i a les conseqüències que la seva vinguda ha tingut per a la humanitat fins el dia d’avui. Tant l’anunci de la seva vinguda, com la seva arribada i estada entre nosaltres, ja estat i segueix sent una invitació constant a la defensa de la persona humana i els seus drets, una proposta de reconciliació i pau a tots els nivells, una crida a la conversió de cor, obrint-lo a un canvi personal i estructural basats en la fidelitat, l’amor, la veritat i la justícia, una obertura al misteri de Déu-Amor, l’únic que pot omplir d’esperança la nostra vida i la del nostre poble, que anhela i té set de plenitud, de sentit i de felicitat. 

Tot això, fet promesa, ho hem llegit i pregat mentre a la terra de Jesús els atacs terroristes i les bombes estan matant persones innocents i arrasen cases, escoles, hospitals i pobles sencers. Com entendre-ho i encaixar-ho des de la fe i des d’un mínim de humanitat? Què més podem fer sinó resar i viure en pau entre nosaltres, evitant la violència que també aquí existeix, violència de gènere, violència verbal, escrita i pronunciada amb insults i discursos, violència menyspreant de forma habitual i permanent, sense perdonar ni oblidar mai? Celebrar Nadal demana una recuperació de l’harmonia personal i de l’equilibri social, demana un retrobament familiar i d’amistats, expressió de la pau que Jesús ens dona. És la pau que proposa viure una festa plena d’aquell bé que voldríem viure sempre i que sigui la font d’un nou esperit en el bon tracte, i d’una veritable convivència basada en el respecte, el diàleg i el bon enteniment servint el bé comú.