En una ocasió que bé record, en una de les celebracions dins una església, vaig viure de prop com un determinat personatge no volia ocupar el lloc que se li havia assignat, que per protocol li corresponia, sinó que exigia estar a la segona filera, just darrere la primera autoritat que presidia el grup, senzillament perquè volia sortir a la foto. Quan n’hi ha molts que viuen obsessionats per l’escalada sense mesura, no hi caben les posicions humils, tot ha de ser extraordinari, arrogant, superlatiu, impactant, i ha de formar part de la preocupació per viure de la «figura» que sempre espera l’aplaudiment. Aquest és un mal que patim tots, ferits per l’orgull, ens costa donar un altre to, un to més humil, a la nostra activitat humana. Ser el primer, guanyar-ho tot a qualsevol preu, arraconar tot aquell que impedeix el nostre «ascens», sol ésser de forma enganyosa l’afirmació que realment promet.

Pensem, per exemple, en el ridícul que podem arribar a fer, com insinua Jesús a l’evangeli, quan pretenem allò més alt de l’escalafó i acaparar els primers llocs en tot. Que lluny de l’Evangeli! Perquè, segons aquest, la veritat sempre serà de part dels humils. Aquesta és la conclusió en boca de Jesús: «Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit» (Lc 14,11). És en les relacions humanes quotidianes on realment es cuinen les intencions més espontànies del cor.  La dignitat de la persona necessita el reconeixement de l’altre i del respecte que mereix, reconeixement i respecte que són actituds interiors que emergeixen de la caritat. Per això l’esforç per la pròpia renovació interior és tan important. Aquesta renovació interior de l’esperit cristià ha de precedir el compromís per millorar la societat segons l’Evangeli, tot refermant la justícia i la caritat socials. Quan es viu amb aquest esperit renovat, és impensable l’ambició, el domini d’uns sobre d’altres, l’orgull que desplaça a l’altre.

Encara més, mai no insistirem prou en la necessitat d’una conversió constant, davant la qual i per a portar-la a terme, la Paraula de Déu ens exhorta de nou amb claredat. La resposta només la podrà donar un cor humil, convertit al Senyor i obert amb senzillesa als altres. Fixem-nos bé en aquesta exhortació que ens ve de la Paraula de Déu: «Fill meu , actua amb dolcesa en tot el que facis, i et veuràs més estimat que un home generós. Com més important siguis, més humil t’has de fer, i Déu et concedirà el seu favor. Déu, que és veritablement poderós, revela els seus secrets als humils» (Sir 3,17-19).

Fixem-nos, per exemple, en Maria, la mare de Jesús, ja que ha estat la seva humilitat la que ha fet possible que Déu realitzés en ella meravelles i que tots poguéssim reconèixer de part de qui es posa Déu, i amb qui compta a l’hora de realitzar els seus plans. Per això, Jesús, quan es troba a casa d’un dels principals fariseus per dinar, ha de cridar l’atenció dels qui escullen els primers llocs; això explica com es posa a favor de la humilitat. Els seguidors de Jesús som els primers que li hem de fer cas quan ens diu: «Entre vosaltres no ha de ser així: qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots, com el Fill de l´home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes» (Mc 10,43-45).