Fem-nos la idea que som com molins de vent, plantats en aquesta terra de missió que Déu estima, molins, de tots els estils: a ple rendiment, a mitja marxa, restaurats, aturats, amb poques aspes o sense, mig esfondrats, del tot desfets o quasi desapareguts. Si ens hi posam, segur que podem recuperar fins i tot allò que sembla inservible. Es tracta de rehabilitar-nos perquè el vent de l’Esperit Sant trobi en nosaltres unes aspes ben renovades que puguin acollir la seva alenada i posar-nos en moviment, i així, produir l’energia que necessitam. 

A Mallorca, per carretera o des de l’avió és fàcil contemplar el pla de Sant Jordi. Fa anys feia goig admirar la bellesa original de tants molins que rodaven les seves aspes empeses pel vent. Però, ara, tret d’alguna excepció, és una espècie de cementeri de molins quasi abandonats i que ja no serveixen per a res. Quina llàstima! Què ha passat? Veig que el problema no és el vent. El vent segueix bufant, seguiria movent les aspes si hi fossin, seguiria produint energia i moviment, hi hauria vida i generaria vida. Tanmateix, no tot és així, a altres indrets n’he vist de ben rehabilitats i en funcionament. Ho torn a dir, el problema no és el vent, el problema és el molí, som nosaltres, ben plantats o mig desfets, però convidats a ser bons receptors del vent. 

El vent hi és, l’Esperit hi és, suau o impetuós, i vol posar-nos en moviment de sortida i activar les turbines del nostre compromís baptismal, vent que es transforma en energia, aigua que purifica i dona vida. És l’alenada de l’Esperit que ens empeny a demanar-nos si en la nostra actuació com a cristians les preferències de Jesús són les nostres i si la nostra manera d’estimar és com la seva. Potser Déu ens està demanant si som molins drets o caiguts, sencers o mig desfets, si estam preparats per acollir el vent que ve i rebre’l com a do o estam a mercè d’altres ventades que ens desorienten, ens dispersen o ens destrossen, perquè són la mediocritat que ens domina o la tebiesa que ens afebleix i no les accions plenes de l’aire suau i fresc de l’Evangeli. 

Saber destriar els vents i la seva procedència també ens fa adonar del buit espiritual que patim i del llastre cap on l’arrossega la nos­tra indiferència. Què hem de fer per a ser molins ben construïts que fan goig, sempre disposats a rebre aquell vent favorable que tot ho neteja, oreja, posa en moviment de sortida i comunica vida? És per això que Jesús ens ha donat el seu Esperit –el seu alè– «perquè tinguem vida i en tinguem a desdir» (cf. Jn 10,10). Si ens deixam rehabilitar i començar de bell nou, ben segur que passarem de la por a la confiança, del dubte a la fe, del desànim a l’entusiasme, de la tristesa a l’alegria, de la frustració a l’esperança, de l’egoisme a l’amor, de l’individualisme a la comunitat, de l’aïllament a la comunicació, com en la primera Pentecosta.