Els cristians, que volem seguir Jesús, decisió que constitueix un aspecte fonamental de la nostra vida, no podem oblidar aquelles paraules de Jesús, de les quals en serem i en som constantment avaluats: «Era foraster i em vau acollir» (Mt 25,35). Queda bé escoltar-ho -i fins i tot repetir-ho- com un d’aquells fets que més ens defineixen quan tractam d’avaluar quin és el nostre comportament en relació amb tants migrants que surten dels seus països per una infinitat de motius i venen a viure entre nosaltres. Reconèixer en la persona del migrant la presència de Jesús demana una forta dosi de fe i un reconeixement de la dignitat de l’altre, a qui, potser, encara no conec.

És hora de continuar i promoure una profunda conversió personal, sense la qual seria inviable la necessària renovació eclesial. Ens ho ha dit amb molta insistència el papa Francesc quan ens ha presentat quatre verbs que volen definir el nostre treball en favor dels migrants: acollir, protegir, promoure i integrar. Això demana una nova manera de fer i de viure, ja que suposa un canvi de mentalitat que avui demana superar aquelles inèrcies que impedeixen una actitud missionera respecte de tota persona que necessita ser acollida i integrada.

Com diu el document dels bisbes sobre la pastoral amb migrants, «ja no parlam de pastoral de migracions o per als migrants, sinó d’una pastoral transversal amb persones migrades, en una Església en sortida, on hi cabem tots, treballant per projectes i aprenent que la diversitat cultural ens fa viure millor la catolicitat i la fraternitat que oferim als nostres conciutadans com a signe d’esperança que prepara i anuncia el regne de Déu». Es tracta, doncs, de demanar-nos sobre la manera de viure la catolicitat de la nostra fe i de ser una Església vertaderament missionera. Aquest és el repte que tenim al davant i al qual hem de respondre amb equilibri per tal de ser una Església inclusiva que, a través de la caritat i l’amor, animi a la conversió del cor, sobretot entre els qui es troben fora de l’Església, ja sigui per elecció pròpia o perquè no han escoltat mai el missatge salvífic de Jesús. La integració, que no vol dir assimilació, de les persones migrades en l’Església és un dels signes dels temps eclesials més clars.

Com recull l’esmentat document que analitza la situació de la migració entre nosaltres, cal dir, en una primera observació, que les relacions entre la població migrada i la nativa són de cada vegada més habituals. Tot i que persisteix encara un cert distanciament i segregació, les xarxes socials d’ambdues poblacions es van integrant a poc a poc. Tanmateix, hi ha estudis de Càritas que adverteixen sobre la conflictivitat latent en alguns barris i adverteixen del desafiament identitari de la segona generació. En ocasions, trobam nuclis de migrants, europeus o d’altres continents, agrupats en zones de residència on se senten més protegits, amb el risc d’aïllar-se en bombolles segons procedència, religió, posició econòmica o nacionalitat. Aquesta segregació socioeconòmica i ètnica d’una part de la població migrada pot aparèixer com una dificultat per a la inclusió o altres ocasions com una amenaça per a la pau social. Per tant -i en això hi hem de treballar junts-, ens demana a tots un esforç major per construir una societat més justa i fraterna, una vertadera cultura de l’encontre. En edicions posteriors hi seguirem reflexionant.