Què és una societat, un poble, un grup, una família, una persona, marcats per la desconfiança? Creis que és humà dir “desconfia i no t’equivocaràs”? La confiança, com a virtut i valor fonamental, va molt unida a la persona fins al punt que la predisposa a relacionar-se bé amb els altres. Confiar vol dir donar credibilitat a allò que un altre és, a allò que fa o a allò que diu. Confiar és fer que la relació amb una altra persona sigui transparent, oberta, sense dobles intencions, sense manipulacions ni enganys.

Tot això, tanmateix, resulta difícil quan l’ambient és més crispat que pacífic, més agressiu que tolerant, més tancat que obert, més deteriorat per la gelosia que oxigenat per la sinceritat i el bon humor. Arribar a confiar del tot en les persones és el terme d’una conquesta que demana moltes hores diàries d’exercici. És el terme d’una voluntat que no vol viure de prejudicis, ni de crítiques amargues, ni de persecucions obsessives.

Cada dia podem començar a confiar un poc més, començant pels de més a prop, creant espais de confiança, perquè a la llarga confiar és deixar entrar una persona en la meva vida amb tot el seu misteri i sense posar-li condicions. I això, fixau-vos-hi, no és altra cosa que estimar! Hem de tenir present que en la mesura que passa el temps i anam posant vida als anys, les pautes del pensament no poden fer-se enfora de les pautes del comportament. Així s’estableix una coherència entre el dir i el fer, entre el pensar i l’actuar.

És un goig pensar que podem ser així i que ja hi ha homes i dones lliures que vencen la mediocritat dels seus actes, i fan de la seva persona una construcció humana envejable. Homes i dones interiorment ben equipats que, en el seu tracte senzill, en la seva forma de pensar i de fer, revelen la inqüestionable personalitat que vertebra la seva vida. Necessitam persones així al front de les institucions, homes i dones adults, íntegres, creatius, dignes de confiança, capaços d’animar i coordinar projectes per al bé de tots.