Hi ha una carta encíclica de Benet XVI que us aconsell llegir íntegrament. El seu títol és Déu és Amor, sobre l’amor cristià. També, i com a complement necessari, l’exhortació apostòlica del papa Francesc L’alegria de l’amor sobre l’amor en la família. Ambdós textos glossen el misteri de l’amor com la més gran experiència humana i cristiana que ens realitza com a persones i ens dona el goig i la felicitat de viure. «Si ens estimam, Déu està en nosaltres, i dintre nostre el seu amor és tan gran que ja no hi falta res» (1Jn 4,12).

Déu ens ha creat perquè ens estima i hem estat fets per estimar, per vèncer la soledat i gaudir de companyia. Així ens ho diu la Paraula de Déu en el primer llibre de la Bíblia, el Gènesi, i amb la mentalitat pròpia del qui ho escriu: «No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda que li faci costat» (Gn 2,18). L’ajuda arriba com a projecte d’igualtat i de complementarietat entre l’home i la dona i ho manifesta així l’expressió de l’home referent a la dona: «Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn» (Gn 2,23). I conclourà així el text: «Per això l’home deia son pare i sa mare per unir-se a la seva dona, i des d’aquest moment formen una sola carn» (Gn 2,24). Acaba la soledat, neix la companyia. Us en faig participar de dos fragments.

Deixem que intervengui l’amor, que és la raó de fons d’aquesta companyia. Més encara si -com diu el papa Benet– «l’amor de Déu per a nosaltres és una qüestió fonamental per a la vida i planteja preguntes decisives sobre qui és Déu i qui som nosaltres. El terme “amor” s’ha convertit avui en una de les paraules més usades i també més abusades, a la qual donam accepcions ben diferents […]. No podem prescindir del significat que té aquesta paraula en les diverses cultures i en el llenguatge actual […]. Recordem el vast camp semàntic de la paraula “amor”: es parla d’amor a la pàtria, d’amor a la professió o al treball, d’amor entre amics, entre pares i fills, entre germans i familiars, d’amor al proïsme i d’amor a Déu. No obstant això, en tota aquesta multiplicitat de significats destaca, com arquetip per excel·lència, l’amor entre l’home i la dona, en el qual intervenen inseparablement el cos i l’ànima, i en el qual s’obre en l’ésser humà una promesa de felicitat que sembla irresistible, en comparació del qual empal·lideixen, a primera vista, tots els altres tipus d’amor» (Deus caritas est, 2).

Comentant el relat del Gènesi, és molt il·luminador el que diu el papa Francesc: «Jesús, en la seva reflexió sobre el matrimoni ens remet al Gènesi, on apareix un admirable retrat de la parella amb detalls lluminosos […]. La inquietud de l’home que cerca “una ajuda que li faci costat” (vv.18-20), capaç de resoldre aquesta solitud que el pertorba i que no és aplacada per la proximitat dels animals i de totes les coses creades. L’expressió original hebrea ens remet a una relació directa, quasi «frontal» -els ulls en els ulls- en un diàleg també tàcit, perquè en l’amor els silencis solen ser més eloqüents que les paraules. És el trobament amb un rostre, amb un “tu” que reflecteix l’amor diví. O bé, com exclamarà la dona del Càntic dels Càntics en una estupenda professió d’amor i de donació en la reciprocitat: “El meu estimat és tot meu, i jo som tota seva […] Jo som per al meu estimat, i el meu estimat és per a mi”» (2,16;6,3) (Amoris laetitia, 12). Acabarà dient que «d’aquest trobament, que guareix la solitud, en sorgeixen la generació i la família» (ibíd. 13). Per això, per a nosaltres, el referent serà sempre l’amor de Jesús -la caritas– que és l’amor amb què Déu ens estima i que és el camí que ens demana que facem.