En una societat «líquida» com molts avui la veuen, serà necessari plantejar-se, dins el procés de conversió de retorn a l’Evangeli, com hi podem aportar elements positius, ferms i convincents per a ser feels al projecte que Déu té sobre cadascun de nosaltres i que es desprèn de tot el que diu i fa Jesús. Per això, si som conscients del que succeeix a escala mundial i en el nostre entorn més immediat, qualcú ha dit des d’una visió secular que potser hauríem de tornar als deu manaments per a assegurar una ètica de mínims i donar una certa «solidesa» al comportament personal i a la convivència humana.

De la mateixa manera, i per la seva inspiració religiosa, hem de parlar no sols dels drets humans, sinó també de la seva posada en pràctica, especialment d’aquells que es troben més amenaçats. Ben segur que avui les societats necessiten més que mai uns principis comuns i estables que siguin assumits per tothom i que ajudin a promoure la dignitat humana, el bé comú i siguin un referent per a viure la seva dimensió transcendent. Ho llegim a la Bíblia i queda molt concretat a l’Evangeli, sobretot quan termes com «llibertat» i «aliança» seran els que protegesquin els drets més elementals contra qualsevol forma d’atropellament. El sentit de la festa de Pasqua serà precisament aquest: el memorial de la llibertat i l’aliança amb Déu, Ell, que ha estat el primer a estimar i compadir-se del seu poble en veure’n l’angoixosa opressió: «He escoltat el clam del meu poble i venc a alliberar-lo» (Ex 3,7).

Els deu manaments, com diu el pensament social de l’Església, ens ensenyen tots alhora la vertadera humanitat de la persona. Posen de relleu els deures essencials i, per tant, indirectament, els drets fonamentals que li són inherents, elements recordats per Jesús al jove ric de l’Evangeli (cf. Mt 19,16-23), on descobrim com els deu manaments constitueixen les regles primordials de la vida social, sobretot la defensa dels drets dels més pobres. Més encara, Jesús completa i perfecciona el sentit de la llei quan hi posa com a fonament l’amor. Per això, com a procés de conversió haurem d’assegurar aquell creixement necessari cap a la maduresa cristiana quan es passa de la llei escrita a la llei del cor. Jesús ens ho fa veure en la seva trobada amb un jove ric, li recorda el compliment de la llei, però a la vegada li proposa viure-la a fons amb la crida personal que li fa a alliberar-se de tot allò que l’esclavitza i li diu: «si vols ser més perfecte…». És el «plus» que li demana -i ens demana a nosaltres- més enllà de l’estricte compliment de la llei, en la seva oferta de conversió a Ell quan li diu «Vine i segueix-me».

Si se’ns permet dir-ho així: «Déu també té els seus drets», el reconeixement dels quals reverteix sempre en benefici de l’home, perquè, com diu sant Ireneu, «la glòria de Déu és que l’home visqui», Jesús reivindica el dret de Déu a ser reconegut i adorat. Per això, intervé de forma tan contundent quan veu el temple convertit en una manera d’utilitzar Déu en benefici d’altres interessos i cercar la pròpia glòria. El papa Francesc ho anomena «mundanitat espiritual». Jesús no pot tolerar que en el temple s’hi faci negoci, que se’n desvirtuï el caràcter sagrat i s’arribi a un descarat aprofitament dels pobres, i crida: «Treis això d’aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare» (Jn 2,16).  Jesús vetla per la integritat de la presència de Déu, per la transparència de la seva acció salvadora, per la defensa de la dignitat de les persones, especialment les més pobres, per la sinceritat del culte i les seves conseqüències ètiques, per la netedat de cor… El nostre progrés cristià cap a la Pasqua necessita aquesta conversió: passar de la llei escrita a la llei del cor, sempre imperada per l’amor.