«Que les lluites es calmin fraternalment, que l’odi sigui vençut per l’amor i la venjança deixi pas al perdó». Ho deim en la pregària eucarística de reconciliació. I també, dirigint-nos a Déu, demanam «que de la mateixa manera que ens heu congregat a la taula del vostre Fill, reuniu també els homes i dones de qualsevol llengua o país, de qualsevol raça o cultura, al convit del vostre Regne, en el món nou, on resplendeix la plenitud de la pau; allà, podrem celebrar la unitat perfecta i la reconciliació sense fi». Amor, perdó, comunió, concòrdia, pau, unitat, reconciliació: quin missatge més complert! Quin full de ruta tan atractiu i creïble! Ens veim amb cor d’apuntar-nos-hi i fer junts aquest camí?

Són molts els aspectes de la vida que en la Diada del Corpus Christi, festa de Cos i la Sang del Senyor, reclamen la presència cristiana d’una comunitat que, per voluntat de Jesús, es reuneix entorn d’una taula de germans per a reviure el mateix gest de partir el pa i repartir-lo perquè tots en puguem menjar i refer-nos amb la força del seu aliment. Per això també demanam a Déu «que ens accepti amb el seu Fill i que en aquest convit fraternal, que és l’Eucaristia, ens concedeixi el seu Esperit que faci desaparèixer tot allò que ens divideix». És tan clar i transitable el camí que Jesús ens proposa!

Quan hem presenciat amb dolor i tristesa la mort de l’afroamericà George Floyd m’ha vingut de cop a la memòria l’assassinat de Martin Luther King i de tants altres per motius racials, flagrant atropell dels drets humans a la vida i a la igualtat entre les persones. Davant aquest fet, no podem fer altra cosa que condemnar tot acte violent. Abans hem demanat «que les lluites es calmin fraternalment, que l’odi sigui vençut per l’amor i la venjança deixi pas al perdó», oposant a tota violència i odi el gest eucarístic de Jesús, que és la màxima expressió del seu amor com l’acte suprem d’entrega de la pròpia vida a la Creu i que, amb la Resurrecció, s’actualitza en l’Eucaristia.

Participant, idò, d’aquest sagrament de l’amor ens implicam en la dinàmica de la seva entrega i vivim la mística del seu caràcter social de transformació personal i col·lectiva. Estam davant del misteri de la intimitat de Déu, que és Amor, fet realitat en la vida de cadascú i celebrat en l’Eucaristia. D’aquesta font de vida neix tota l’acció caritativa de l’Església, de la qual Càritas n’és la institució visible. Per això, acollim tothom sense cap tipus de discriminació i veim en cada persona a Jesús que ens diu «vaig tenir fam i set, estava despullat, malalt i a la presó…». Demanem-nos si ho hem atès o no, què hem fet. És la pràctica de la caritat i la raó de ser de la pràctica eucarística.