«Jo sé quins són els meus designis sobre vosaltres,

-diu el Senyor- designis de pau i no de desgràcia:

jo us donaré un futur i una esperança» (Jeremies 29,11)

Com podem felicitar-nos, germanes i germans estimats, en una època convulsa i de desgràcies a nivell mundial i local? On hem de descobrir aquest poble del qual parla Isaïes quan diu que ha vist una gran llum? (Is 9,1), i a qui hem de consolar i parlar amorosament? (Is 40,1-2); quina ruta hem d’obrir i quin camí hem d’aplanar? (Is 40,3; Mc 1,3); quins són aquests designis de Déu sobre nosaltres, designis de pau i no de desgràcia?, i com hem de reaccionar quan se’ns promet un futur i una esperança? (Jr 29,11); podem viure contents (1Te 5,16), com també se’ns demana? Qualcú diu: on és Déu en el conflicte d’Ucraïna? On és enmig de la catàstrofe humanitària d’una part de la Terra de Jesús, on va néixer, créixer, predicar, viure i morir, allà on va néixer el cristianisme?

Així i tot, enmig de tantes preguntes, hem de trobar una resposta lluminosa que ens permeti felicitar-nos, ja que Déu mateix ens diu que «els seus designis són de pau i no de desgràcia, i que ens regala un futur i una esperança» (cf. Jr 29,11). Amb la felicitació, emperò, hi va la voluntat de canvi personal i estructural, un rebuig i denúncia del mal i l’esforç de fer pròpies les paraules d’Isaïes que invaliden tota guerra i preveuen un futur en pau: «Forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra» (Is 2,4). Ni la guerra ni les armes són la solució de res.

Ens felicitam perquè aquest futur i aquesta esperança és JESÚS, el Fill de Déu, que neix a Betlem, dins una cova habitada per animals, amb l’amor de Maria i Josep, als quals cap porta se’ls ha obert, fent-los tastar el glop amarg del rebuig social i el pes d’una inesperada immigració. El bres en què han posat l’infant nascut ha estat una menjadora, el primer altar de la història cristiana i la primera custòdia que l’ha mostrat a un món reduït de pobres, els únics que han acollit amb amor la notícia del seu naixement i han acudit tot d’una i de pressa a trobar-lo (cf. Lc 2,1-20). Aquesta descoberta ha estat gràcies a la seva netedat de cor, d’aquells dels qui les benaventurances diuen que «veuran Déu» (Mt 5,8), i l’han vist! Aquesta visió només és possible des de la humilitat i la senzillesa de cor, actituds que ajuden a entendre Jesús i l’Evangeli, i a seguir-lo fins a dir amb sant Pau: «ja no som jo qui visc, és Crist qui viu en mi» (Ga 2,20). L’encontre amb Ell és essencial!

Ens hem de felicitar perquè també nosaltres hem estat receptors d’aquesta Bona Notícia i, des de la fe, tenim resposta a això que tant ens inquieta, especialment quan apareix la violència indiscriminada sobre persones innocents de tota edat, amb la destrucció dels seus habitatges i deixant-los a la deriva, quan els drets humans no són respectats. Amb la felicitació nadalenca, hi va el desig d’una pau justa, basada en el respecte i amor a l’altre, fet a imatge i semblança de Déu. Va ser a partir de la contemplació d’una pobresa tan propera que Francesc d’Assís va intuir el Betlem com a admirable signe de la tendresa de Déu, un signe que perdura en el temps durant 800 anys i és present a les nostres cases, esglésies i infinitat de llocs privats i públics.

Aquesta felicitació vol ser un desig sincer de la pau personal, familiar, social, eclesial, política i ecològica que tant necessitam, pau que és do de Déu, però alhora esforç i implicació nostra. «Us deix la pau, us don la meva pau -diu Jesús- Jo us don la que el món no dona. Que els vostres cors s’asserenin i no temin» (Jn 14,27). Amb aquesta confiança, celebrem amb goig les festes de Nadal, Cap d’Any i Epifania i visquem aquest esperit de pau al llarg de tot l’any 2024.

Amb tot el meu afecte i benedicció,

+ Sebastià Taltavull Anglada

Bisbe de Mallorca