Encara de ple i a prop de la seva clausura, l’Any dedicat a la Misericòrdia no pot quedar reduït a un temps del que després ja no se’n parla. L’exercici de la misericòrdia és perenne i actual en el cristià que vol ser mínimament coherent amb la seva fe. El papa Francesc ens diu que sempre tenim necessitat de contemplar el misteri de la misericòrdia, com a acte últim i suprem amb el qual Déu ve al nostre encontre, com a llei que habita en el cor de cada persona quan mira amb ulls sincers el germà que troba en el camí de la vida, com a via que uneix Déu i l’home, perquè obre el cor a l’esperança de ser estimats malgrat el límit del nostre pecat.

La misericòrdia, que és sentir-se afectat, sacsejat per la misèria dels demés i experimentar com a propi el dolor de l’altre, és la virtut que ens porta a límit de l’amor, a actuar per a pal·liar el patiment, a estimar allò que als ulls de la gent no és estimable, fins i tot rebutjable. L’amor de misericòrdia, idò, va més enllà del que podem imaginar, ja que arriba a l’extrem de l’amor a l’enemic. La misericòrdia és una meta per assolir i requereix compromís i sacrifici. Una meta que s’aconsegueix si es passa per les etapes del no jutjar, del no condemnar, del perdonar, del donar i donar-se. Els nostres judicis ens mantenen en la superfície, mentre que Déu, el nostre Pare, mira l’interior. M’he demanat mai quina cara posa Déu quan em mira? I, quina cara poso jo quan el mir a ell i quan mir els altres?

El nostre caminar com Església aquí, a la nostra terra de Mallorca, demana de cadascú viure a fons aquestes etapes per tal de crear uns espais d’acolliment sincer, de diàleg confiat, de tracte amable, de cooperació corresponsable. Tot això, sostingut per la biga de l’Església, que és la misericòrdia. Per això, tot en l’acció pastoral ha d’estar revestit per la tendresa i l’amor compassiu. Haurem de fer deures, els d’anar consolidant una comunitat cristiana unida, valenta i samaritana que de cada dia s’assembli més a Jesús.