Déu és Amor. Glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant!

De l’eros a l’àgape, de l’amor humà a l’amor diví. Vet aquí l’itinerari a recórrer per a una comprensió de l’amor amb què Déu ens estima i, com en Jesús ens mou a estimar per la força de l’Esperit Sant que ens ha donat. La proposta és l’amor de caritat, allò que es demana a tot cristià i a l’Església com a comunitat d’amor que sap emmirallar-se en el Déu Trinitat, fent-nos descobrir que -com diu sant Agustí- «si veus la Trinitat, veus l’amor». Un amor que és tot donació i entrega, com l’amor de Jesús, fins a donar la vida. «Jesús ha perpetuat aquest acte de donació mitjançant la institució de l’Eucaristia durant l’última cena. Ja en aquella hora, Ell anticipa la seva mort i resurrecció, donant-se ell mateix als seus deixebles en el pa i en el vi, el seu cos i la seva sang com a nou mannà (cf. Jn 6,31-33)» (n.13).  

Benet XVI en la seva encíclica Deus caritas est, diu que «entre l’amor i allò diví hi ha una certa relació: l’amor promet infinitat, eternitat, una realitat més gran i distinta de la nostra existència quotidiana. Però, es constata que el camí per aconseguir aquesta meta calen purificacions i maduracions, que passen també pel camí de la renúncia…» (n.5). L’eros «necessita disciplina i purificació per donar a l’home, no el plaer d’un instant, sinó una certa pregustació del cimal de la seva existència, d’aquella felicitat a què tendeix tot el nostre ésser» (n.4). Acollim-ho i meditem-ho en el silenci de la pregària. 

La paraula àgape, en canvi, és l’expressió bíblica de l’amor i prové del descobriment de l’altre, «en oposició a l’amor indeterminat i encara a la recerca, expressa l’experiència de l’amor que ara ha esdevingut veritablement descobriment de l’altre, superant el caràcter egoista que predominava clarament en la fase anterior. Ara l’amor és ocupar-se de l’altre i preocupar-se per l’altre. Ja no es busca a si mateix […], sinó que anhela més aviat el bé de l’altre […]. L’amor tendeix a l’eternitat […], camí cap al descobriment de Déu» (n.6). Jesús, que és l’amor de Déu encarnat ens ha mostrat el camí, unint l’amor a Déu i al proïsme, fa de la caritat de l’Església una manifestació de l’amor trinitari. «L’amor -caritas- sempre serà necessari, fins i tot en la societat més justa. Qui intenta desentendre’s de l’amor és disposa a desentendre’s de l’home en tant que home. Sempre hi haurà sofriment que necessitarà consol i ajuda. Sempre hi haurà soledat» (n.28b). Ho és, aquest amor, una dimensió fonamental de la meva vida de cristià? 

L’amor –àgape– és essencialment do de si mateix -ens recorda el papa Francesc- i en la seva realitat original i infinita és Déu Pare qui es dona a si mateix generant el Déu Fill, qui a la vegada es dona al Pare, i el seu amor mutu és l’Esperit Sant, el vincle de la seva unitat. No és fàcil d’entendre aquest misteri, però es pot viure. Jesús ens dona a conèixer el rostre de Déu com a Pare misericordiós; es presenta a si mateix, home vertader, com a Fill de Déu i Paraula del Pare, el Salvador que dona la vida per nosaltres; i ha parlat de l’Esperit Sant que procedeix del Pare i del Fill, l’Esperit de la Veritat, el Paràclit. Tres persones distintes, un sol Déu vertader, plena comunió en l’Amor de la qual ens fa participants. Resem-ho: Glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant. Com era al principi, ara i sempre, i pels segles dels segles. Amén.

Sants del dia

24/05/2024Sants Domicià i Rogacià, sant Vicenç de Lerins, sant Simeó Estilita.

Campanyes