Mirau què llegim a la Bíblia: «El Senyor s’ha enamorat de vosaltres i us ha escollit d’entre tots els pobles, no perquè fóssiu un poble més nombrós que els altres, quan de fet sou el més petit de tots, sinó perquè us estima i es manté fidel al jurament que havia fet als vostres pares. Per això, el Senyor, amb mà forta, us ha fet sortir d’Egipte, la terra on éreu esclaus, i us ha rescatat del poder del faraó, rei d’Egipte» (Dt 7,7-8). Aquest és el Déu que Jesús dona a conèixer i amb el qual s’identifica.

Hem d’entendre com Déu s’enamora. Cal entrar en la profunditat d’aquest misteri que se’ns revela i podem conèixer. Sabem que l’experiència humana més profunda i més gratificant és l’amor, l’amor que va madurant i ha madurat. Una experiència de la qual no sols Déu no n’està absent, sinó que n’és el centre i el fonament, perquè com diu Joan: «Déu és amor» (1Jn 4,8). Afegim-hi aquesta pregària: «Senyor, nosaltres som el vostre poble, som la vostra heretat. Estigueu atent a l’oració del vostre servent i d’Israel, el vostre poble; escoltau-los quan acudeixen a vós, ja que us els heu reservats per heretatge vostre entre tots els pobles de la terra» (cf. 1R 8,51-53a.).

Ens ha elegit perquè fóssim sants. Som la seva reserva. Som allò més preuat, més digne d’elogi, de reconeixement, allò més bell i fascinant. Reconèixer-ho és entendre com Déu és fidel, persistent en l’amor. La perseverança en un amor que de cada dia és més madur i, per tant, més consistent. Hi ha una crida insistent de Jesús en el moment en el qual ens vol deixar les coses ben fermades. Fixem-nos-hi què diu: «Tal com el Pare m’estima, també jo us estim a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. Si guardau els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guard els manaments del meu Pare i em mantenc en el seu amor» (Jn 15, 9-10).

Les paraules de Jesús ens orienten vers allò que és essencial a l’Evangeli i conviden a donar-ne testimoni personal i com a font de tota relació social. Així ho diu el Compendi de Doctrina Social: «El comportament de la persona és plenament humà quan neix de l’amor, manifesta l’amor i és ordenat a l’amor. Aquesta veritat és vàlida també en l’àmbit social: cal que els cristians en siguin testimonis profundament convençuts i sàpiguen mostrar, amb la seva vida, que l’amor és l’única força que pot portar a la perfecció personal i social i moure la història cap al bé» (CDE 580).

La trobada personal amb Crist és l’element decisiu. El papa Francesc constantment ens convida a aquesta trobada i la posa com a experiència fonamental per al Jubileu que tot just hem estrenat. «Déu és amor, i el qui està en l’amor està en Déu i Déu en ell» (1Jn 4,16). Aquestes paraules de la primera carta de Joan expressen amb singular claredat el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu i també la consegüent imatge de l’home i del seu camí. Hem cregut en l’amor de Déu. «Així -diu Benet XVI- el cristià pot expressar l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, la direcció decisiva» (DCE 1). Aquesta persona és Jesús, que ha entrat en la nostra història i a qui hem pogut conèixer. El misteri de Nadal és l’inici d’aquest recorregut que l’ha de tenir com a Camí, Veritat i Vida.