Fa anys que vaig escriure, en una ocasió com aquesta, la convicció següent: «M’agradaria que parléssim de l’Església com a cosa pròpia, com a molt familiar, quelcom amb el que m’identific, cosa que es tradueix en un «algú» col·lectiu, en una comunitat viva d’homes i dones que creuen en Jesús i fonamenten en Ell la seva amistat i contagien fraternitat. M’agradaria que ho féssim des de la nostra implicació. I des de la nostra implicació amable, constructiva, coresponsables en l’expressió de la seva identitat i en plena comunió amb la seva missió en la història i en el món d’avui».

Seguim amb la mateixa intenció. Es tracta de posar en relleu la importància de tenir consciència de pertànyer a l’Església, cosa que significa la implicació de cada batiat en l’edificació de la nostra comunitat més propera, com ho són la parròquia i la diòcesi a la qual pertanyem i ens sentim molt orgullosos de fer-ne part. Hem estat elegits per a ser sants, com diu Pau als primers cristians, i avui ho escoltam com a dirigit a tots nosaltres, que hem assumit la responsabilitat de viure a fons la nostra fe i el compromís d’impregnar d’Evangeli la nostra societat.

A la meva recent Carta Pastoral 2025 he volgut posar en relleu el que durant més de quatre anys hem estat treballant a la nostra diòcesi de Mallorca participant en el Sínode de la Sinodalitat a nivell de tota l’Església, i preparant durant més d’un any i mig el Pla diocesà de Pastoral que vam llançar ja al principi d’enguany, tot per a fer realitat el que durant tant de temps hem dialogat i aportat per a fer-ho actuació pastoral a la nostra Església particular. Aquest exercici de sinodalitat ens ha ajudat i ens està ajudant a viure una experiència de comunió que projecta el futur de la nostra acció pastoral dirigida a molts d’aspectes que cal treballar cada dia.

Vivint com a Església, estam navegant en un mateix vaixell recorrent plegats un mateix camí. Hem començat a avançar junts amb l’esperança que la unitat en la pregària reforci l’esperança d’una Església en sortida, oberta al món i que hi viu enmig. De cada vegada experimentam més la necessitat de comunió i que anar tots sols, cadascú pel seu compte, no serveix de res, ja que, quan vivim individualment, patim la frustració d’haver-nos embarcat sense rumb. Tot amb tot, som dins el mateix vaixell i no podem evadir-nos de la responsabilitat que hem contret. Un dia vam dir que «sí» a Jesús i aquest «sí» perdura i es manté ferm sempre que estiguem disposats a seguir-lo i fer del seu Evangeli el nostre esperit i full de ruta i que, confiats, ens llancem «mar endins».