El dia 4 d’octubre, festa de sant Francesc d’Assis, el papa Lleó XIV ens ha fet el regal de la primera Exhortació Apostòlica del seu pontificat. En continuïtat amb el papa Francesc, com ell mateix ha dit i partint de la seva mà en un escrit ja iniciat per ell, s’ha referit a l’amor als pobres, com a primera necessitat a atendre per part dels cristians i de tota persona de bona voluntat, allò que més ens defineix com a seguidors de Jesús. Com si Jesucrist es dirigís a cada pobre i li digués «no tens poder ni força, però “jo t’he estimat”» (Ap 3,9). El papa Lleó considera necessari insistir sobre aquest camí de santificació, perquè en els pobres i sofrents es revela el mateix cor de Crist, els seus sentiments i les opcions més profundes, amb les quals tot sant intenta configurar-se.

La llum que ens arriba en aquest escrit del papa Lleó il·lumina el moment que vivim, ja que la situació que viuen els mils de milions de pobres que hi ha en el món avergonyeix tota la humanitat, sobretot aquells a qui l’orgull de la riquesa fa que aquesta augmenti i, a la vegada, la pobresa s’estengui a més capes socials. El problema s’agreuja quan, a la pobresa, s’hi afegeix el drama de la injustícia i la violència, la fam i la marginació, més tot el que provoquen la migració i la falta d’habitatge.

«La condició dels pobres -diu el papa Lleó a Dilexi te– representa un crit que, en la història de la humanitat, interpel·la constantment la nostra vida, les nostres societats, els sistemes polítics i econòmics, i especialment l’Església» (n.9). La Paraula de Déu ens dona resposta. Molts ja l’accepten i actuen. Si ens fixam en la realitat immediata, es reacciona davant la pobresa propera amb innombrables gestos de solidaritat. És impressionant i emocionant contemplar com la pobresa és afrontada amb una immensa capacitat d’entrega i de generositat. Enmig de tot això, veim que la pregària ens sosté i ens anima perquè ens posa en relació amb Déu i ens estimula a no defallir en la pràctica de la virtut de la solidaritat.

L’Evangeli es fa ressò de la pobresa i la seva contraposició amb la riquesa, presentant comportaments divergents. L’actitud davant Déu manifestada a través de la pregària revela el comportament en la vida, tant en relació amb un mateix com amb els altres. A la paràbola (cf. Lluc 18,9-14) que descriu com prega el ric (orgullós) i com prega el pobre (marginat), Jesús contraposa dues formes de pregar, de ser, de viure i parla de l’«interior» de cada persona, un fariseu i un publicà, un creient complidor, i un pecador públic. Una casta de riquesa-orgull personal que es contraposa a la pobresa-humilitat dels qui pateixen l’exclusió social. Jesús ens fa veure qui queda justificat als ulls de Déu. La raó de fons és la humilitat, el reconeixement humil del propi pecat i la petició de perdó. La frase final de Jesús és categòrica: «tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit». Ningú no té el dret d’assenyalar amb el dit a ningú, ni de vanagloriar-se de les seves accions deixant l’altre de costat, perdut en els marges d’una societat que divideix i menysprea. Jesús ens ajuda a superar totes les barreres entre rics i pobres, entre els qui es declaren justs i els pecadors, entre creients i no creients. L’anunci és per a tots sense distinció i ens obre a una vida interior vivificada per la presència de l’Esperit Sant que inspira i envia a crear espais de pregària, de confiança i de solidaritat.