Catedral de Mallorca, 2 d’abril de 2023

Ens trobam a l’inici d’una setmana que comença amb aclamacions de triomf i culmina amb la més gran de les alegries mai no experimentades. Una setmana que ha de merèixer arribar a aquest punt culminant per la contemplació del misteri de la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor. Arriba el moment de seguir els passos de Jesús.

En aquest Diumenge de Rams amb què comença la Setmana Santa, acollim Jesús que entra en els nostres pobles i en el nostre cor. Els nostres cants de reconeixement, d’alabança, de goig, necessiten el complement de la lluminosa nit de Pasqua per verificar que l’encontre amb Ell significa per a nosaltres la font de la més gran transformació per a la nostra vida personal i per a les estructures de la nostra societat. Sabem que Jesús ve en nom de Déu i que, tot i que l’acceptació de la seva voluntat li sigui un glop amarg, aconseguirà per a tot el gènere humà la més gran de les llibertats, la que assegura la victòria sobre el pecat, la mort i tota mena de mal.

Avui, tanmateix, després d’aclamar Jesús, el qui ve en nom del Senyor, la nostra atenció es centra en la seva Passió, per fer-ne pregària silenciosa, contemplativa. ¿Quin misteri amaga i revela? Sense cap mena de dubte, un misteri d’amor, l’amor del Déu que s’ha enamorat del seu poble i vol dur-lo al terme més feliç per al qual l’ha escollit, li ha adreçat la paraula, l’ha santificat i s’ha encarnat. Déu s’ha solidaritzat totalment amb la humanitat, l’ha estimada i ho ha donat tot per ella en la persona del seu Fill. Aquest apropament de Déu que avui contemplem, i que seguirem contemplant aquests dies, ha arribat fins a tal punt que, per nosaltres, Crist «s’abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom» (2ª lectura). No ens fixem en la creu sense la resurrecció, ni en la resurrecció sense la creu: ens trobam davant aquest misteri de mort i de vida que expressa el més gran realisme al qual ens enfrontam cada dia.

Necessitem recuperar l’ànim per a comunicar amb el nostre testimoni aquestes virtuts que impulsen la nostra vida cristiana, i poder dir com Isaïes: «El Senyor Déu m’ha donat una llengua de mestre perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats» (1ª lectura). Ens fixem en Jesús, en la seva decisió d’entrar a la ciutat, en el seu inefable amor per nosaltres fins a entregar-se al Pare en l’acompliment de la seva voluntat per a la nostra salvació. Tot ell és una paraula de sosteniment, d’alè, perquè nosaltres fem el mateix en l’entrega per amor als altres. Fins i tot, en els moments més difícils d’aquesta identificació amb ell, pot dir també amb el profeta: «El Senyor Déu m’ajuda: per això no em don per vençut; per això par com una roca la cara i sé que no quedaré avergonyit».

Ho hem escoltat en el llarg relat de la Passió segons sant Mateu. Aquesta lectura és per a tornar-hi al llarg d’aquests dies, i ens endinsem en el seu significat i per la transcendència per al nostre compromís cristià:

– La importància de l’Eucaristia per a les nostres comunitats a partir de la seva institució en el sopar pasqual i l’exigència personal i social del «Preneu i mengeu-ne; això és el meu cos» i del «Beveu-ne tots, que això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada en remissió dels pecats». A què ens compromet?

– La pregària en l’hort i la recomanació de Jesús: «¿Així no heu estat capaços de vetllar una hora amb mi? Vetlleu i pregueu, que no caigueu en la temptació. L’esperit està decidit a tot, però l’home és feble». ¿Què espera de la nostra dedicació a la pregària?

– Les reaccions dels deixebles davant la traïció d’un d’ells i la detenció de Jesús. Això és possible, fins i tot entre aquelles persones que més s’estimen. Del màxim amor, a vegades s’arriba al màxim odi. El resultat és la crispació, els insults, l’exclusió l’altre. Què feim per a construir una societat en pau, basada en el diàleg, el perdó, la reconciliació?

– La declaració solemne davant el gran sacerdot: «Et conjuro pel Déu viu que ens diguis si tu ets el Messies, el Fill de Déu», «Sí, teniu raó», i tota la cridòria de la gent demanant la pena de mort, la creu. ¿Com reconeixem Jesús en la meva vida, per a seguir-lo i donar-lo a conèixer?

– La crucifixió, les tortures i les burles que precedeixen: «Salve, rei dels jueus!». ¿Ho som els qui ataquen sempre els altres, ho som dels qui insulten, dels qui menyspreen, dels qui condemnen?

– La darrera temptació: «Ell que és el rei d’Israel, que baixi ara de la creu i creurem en ell». ¿Ens perdem en exigències o vivim de la fe en el Fill de Déu?

– El crit d’agonia en la creu que s’uneix a tots els clams de tants crucificats al llarg de la història i d’avui en dia, i que junts hem resat abans: «Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?». ¿Com ajudam tots els que pateixen?¿Com acompanyam la soledat dels majors, la malaltia i el dol de tantes persones i famílies que ho necessiten?

– El record de l’anunci de la resurrecció: «Quan encara vivia va dir: «Al cap de tres dies ressuscitaré». ¿On està el fonament de la meva esperança? Tot això ha estat per nosaltres i per la nostra salvació. En actitud d’adoració, rebent avui a Jesús en l’Eucaristia i en comunió amb l’Església, i tots reconeguem que JESUCRIST ÉS SENYOR, A GLÒRIA DE DÉU PARE.