Contemplam avui a l’Evangeli una escena inusual: 10 leprosos surten a l’encontre de Jesús i li criden: «Jesús, mestre, apiadau-vos de nosaltres!» (cf. Lc 17,11-19). És una pregària feta des de la marginació física més repel·lent: malaltia contagiosa, castigada amb el rebuig social, condemnats a viure «físicament fora» del poble. Jesús els acull i els cura a tots, però només un queda a donar gràcies i li diu: «Aixeca’t i ves-te’n. La teva fe t’ha salvat». Aquestes paraules conviden a caminar amb una actitud ben nova: l’agraïment que condueix a donar glòria a Déu.

Amb la recuperació que provoca, Jesús fa tres preguntes que van més enllà de la situació de marginalitat detectada en l’Evangeli. Jesús no dona la salut per rebre el reconeixement popular, sempre fàcil de suscitar, sinó perquè es doni glòria a Déu. Espera que, després del gest que els ha recuperat per a la integració social, tota persona pugui reconèixer lliurement quin és el misteri que ha entrat en la seva vida i quin gest d’acollida i d’amor li ha retornat la salut. En altres paraules, per Jesús, no n’hi ha prou d’apropar-se a la gent, tot i que reconeguin el bé que reben, sinó que han d’arribar a la comprensió del Déu que és Amor i agrair-ho.

Jesús vol que aprenguem a donar el salt cap a la confiança. Espera de nosaltres que passem del signe a la fe, però amb la particularitat que ha de ser una fe «agraïda», que «doni glòria a Déu». 10 leprosos són curats i, tot amb tot, només un ha tornat per agrair la curació i donar glòria a Déu. Per això, Jesús pregunta: «On són els altres nou?». Valora l’agraïment de l’estranger, la glòria que dona a Déu, la fe que l’ha salvat, mentre que els qui més podien entendre-ho han desaparegut entre la indiferència i l’oblit. «Donar glòria a Déu!». Aquesta és la nova actitud del Regne que ens obre a la dimensió de la fe. Jesús ens vol dir que la iniciativa de la curació ve de Déu i és expressió de la seva voluntat, i no fruit de les nostres exigències.

Jesús també ens estén la mà a nosaltres, per curar-nos. Però, amb humilitat, hem de ser capaços de fer el pas de la conversió des d’una autocrítica personal, familiar, religiosa, eclesial, institucional i social. Els buits que trobam necessiten ser omplerts amb la pregària agraïda que, com alè espiritual, posa de nou en comunicació tot el circuit de la vida cristiana. Tenim la necessitat de revalorar de nou la vida interior, redescobrir així la necessitat d’una mística per al nostre temps. El repte que tenim sempre davant nostre és l’encontre amb Jesucrist, l’únic que ens pot curar si ens hi acostam amb fe.

Només el llenguatge del cor unifica. L’estranger que torna enrere per donar glòria a Déu ha sabut entrar en el misteri i s’ha obert a una experiència espiritual. Ha decidit pregar, i fer-ho amb la pregària més pura, més humil i més agraïda. Hem de fer desaparèixer l’agressivitat en les paraules, en el tracte, en una persistent crítica sistemàtica a les persones, i fer el pas decisiu cap a una comunicació més íntima amb Déu i amb els altres animada pel goig d’escoltar i la felicitat d’estimar. La persona que prega renova cada dia els sentiments més profunds i les reaccions més humanes, per tal que en el contacte interpersonal pugui aparèixer més l’avenç de la comunió i no el retrocés de la niciesa. Invertim-hi temps. La vida diària és el lloc privilegiat d’aquesta experiència nova.