A la nostra diòcesi, començàvem aquest mes amb una festa eclesialment significativa, la que commemora el 670 aniversari de la Dedicació de la Seu, la Catedral de Mallorca. Amb la seva consagració s’iniciava una memòria que s’ha perpetuat fins el dia d’avui. La Catedral, essent el principal temple de l’Església de Mallorca, és referent de les altres esglésies de la diòcesi, ja que en ella hi ha i li dóna nom la Seu del Bisbe qui, en nom de Jesucrist, les presideix en la unitat i en la caritat.

Una construcció sòlida, sempre fent-se i renovant-se, un edifici d’incomparable bellesa arquitectònica i artística que tothom admira i valora, i que ens fa agrair la fe dels qui la van construir. Un edifici material que ens remet a contemplar l’edifici de pedres vives que som tots nosaltres, els creients en Jesucrist que formam l’Església.

Si hi ha esglésies i temples, basíliques i catedrals, és perquè hi ha persones i comunitats vives que preguen, que es reuneixen per escoltar la Paraula de Déu, per celebrar l’Eucaristia i els altres sagraments. Les esglésies obertes són signe d’una comunitat viva i missionera que acull i acompanya la fe dels feligresos, que està atenta a integrar tot el que passa entre la gent i la vida del poble, que mira de ser un signe viu de l’amor de Déu, present enmig dels carrers i dintre les cases, també petites esglésies domèstiques.

La Paraula de Déu que dóna contingut i orienta el sentit d’aquests edificis mostra ben clar que són símbol d’una presència i alhora d’una dignitat humana que s’ha de reconèixer i respectar. Per això deim que som un edifici en construcció. “Vosaltres –diu sant Pau– sou l’edifici que Déu construeix. Que cadascú miri bé com construeix. De fonament ningú no en pot posar cap altre del que està posat, que és Jesucrist. ¿No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres?”. Aquesta és la vertadera raó de la festa i la crida a no aturar mai la construcció de la vida cristiana.