Davant l’emergència que crea el deteriorament de la relació entre l’home i la terra, les vies de solució possibles demanen una forta dosi de conversió personal i d’implicació social. El papa Francesc, en la seva encíclica Laudato si’ sobre la cura de la casa de tots, diu que «la situació actual del món provoca una sensació d’inestabilitat i inseguretat que al seu torn afavoreix formes d’egoisme col·lectiu». Quan les persones es tornen autoreferencials i s’aïllen en la seva pròpia  consciència, acreixen la seva voracitat. Mentre més buit està el cor de la persona, més necessita objectes per a comprar, posseir i consumir. En aquest context, no sembla possible que algú accepti que la realitat li marqui límits. Tampoc no existeix en aquest horitzó un veritable bé comú […] Per això, no pensem tan sols en la possibilitat de terribles fenòmens climàtics o en grans desastres naturals, sinó també en catàstrofes derivades de crisis socials, perquè l’obsessió per un estil de vida consumista, sobretot quan només uns pocs puguin sostenir-lo, solament podrà provocar violència i destrucció recíproca» (n. 204). Serà important, per tant, un canvi en els estils de vida.

En aquest context, optar per «un canvi en els estils de vida -segueix Francesc- podria arribar a exercir una sana pressió sobre els qui tenen poder polític, econòmic i social. És el que passa quan els moviments de consumidors aconsegueixen que deixin d’adquirir-se certs productes i així es tornen efectius per a modificar el comportament de les empreses, forçant-les a considerar l’impacte ambiental i els patrons de producció. És un fet que, quan els hàbits de la societat afecten el rèdit de les empreses, aquestes es veuen pressionades a produir d’una altra manera. Això ens recorda la responsabilitat social dels consumidors. Comprar és sempre un acte moral, i no sols econòmic. Per això, avui el tema de la deterioració ambiental qüestiona els comportaments de cada un de nosaltres» (n. 206). Evitem convertir la terra en un infern.

Com a conseqüència, serà necessària una educació per a l’aliança entre la humanitat i l’ambient, la qual cosa demana «recuperar els distints nivells de l’equilibri ecològic: l’intern amb un mateix, el solidari amb els altres, el natural amb tots els éssers vius, l’espiritual amb Déu. L’educació ambiental hauria de disposar-nos a fer aquest salt cap al Misteri, des d’on una ètica ecològica adquireix el seu sentit més pregon. Per altra part, hi ha educadors capaços de replantejar els itineraris pedagògics d’una ètica ecològica, de manera que ajudin efectivament a créixer en la solidaritat, la responsabilitat i la cura basada en la compassió» (n. 210). Per això, haurem de desenvolupar hàbits que siguin fruit del conreu de virtuts sòlides que marcaran la donació de si en un compromís ecològic, el qual,  a través de petites accions quotidianes, l’educació sigui capaç de motivar fins a conformar un estil de vida.

Per a concretar-ho encara més, vet aquí com una major responsabilitat ambiental pot incidir de forma directa en la cura de l’ambient, com «evitar l’ús de material plàstic i de paper, reduir el consum d’aigua, separar els residus, cuinar només el que raonablement es podrà menjar, tractar amb cura els altres éssers vius, fer servir transport públic o compartir un mateix vehicle entre diverses persones, plantar arbres, apagar els llums innecessaris. Tot això és part d’una generosa i digna creativitat, que mostra la part millor de l’ésser humà. El fet de reutilitzar alguna cosa en lloc de llençar-ho ràpidament, a partir de profundes motivacions, pot ser un acte d’amor que expressi la nostra pròpia dignitat» (n. 211). Pot fer molt de bé una lectura completa de l’encíclica Laudato si’.