«L’Església […], mare amable de tots, benigna, pacient, plena de misericòrdia i bondat». Amb aquestes paraules, fa seixanta anys, sant Joan XXIII mostrava una cara de l’Església que molts esperaven i que també avui molts segueixen esperant. I deia, encara, com Pere un dia, al pobre que li demanava almoina, deim ara al gènere humà oprimit per tantes dificultats: «de plata i d’or no en tenc, però el que tenc, t’ho don: en el nom de Jesucrist el Natzarè, aixeca’t i camina!»  (Ac 3,6). Amb un to poètic ple de tendresa, veu unir-se el cel i la terra en la celebració del concili: els sants del cel per protegir el nostre treball; els fidels de la terra, continuant amb la seva pregària al Senyor, i vosaltres -dirigint-se als bisbes, pares conciliars- fent cas a les inspiracions de l’Esperit Sant, per tal d’aconseguir que el nostre comú treball correspongui a les actuals aspiracions i necessitats dels diversos pobles. Tot això demana de vosaltres serenitat d’ànim, concòrdia fraternal, moderació en els projectes, dignitat en les discussions i prudència en les deliberacions.

Tota l’Església va seguir el ritme d’una invitació a un canvi substancial i històric. En els discursos de sant Joan XXIII en tenim la clau. Què esperava i què volia aconseguir aquest Papa que als seus més de vuitanta anys creu en l’aggiornamento de l’Església? El títol del discurs d’obertura del Concili Vaticà II ja ho diu tot: Gaudet Mater Ecclesia (Que s’alegri, que s’ompli de joia la Mare Església). Estam davant d’un programa que mostra realisme, humilitat, observació atenta, molta pedagogia, extraordinària saviesa i estimació. Són els passos d’una Església que es posa a l’escolta del món i amb voluntat de diàleg, condicions clau de l’encarnació, i que ja tenim aquí, el mateix dia que s’inaugura el concili.

Ho descobrirem després en la Constitució pastoral Gaudium et spes, un document que tot ell respira un aire renovador, anticipat per una visió positiva i esperançada de qui va veure en la intuïció d’un concili -el mateix sant Joan XXIII- «un toc inesperat, un raig de llum que ve de dalt, una gran dolcesa en els ulls i en el cor; però al mateix temps, un fervor, un gran fervor que es desperta de sobte per tot el món, a l’espera de la celebració d’un concili». Sant Joan XXIII tenia la capacitat de veure-hi molt lluny i responia, a la vegada, a la desafecció d’un gran sector de l’Església en desacord amb qualsevol renovació. Va ser el Papa valent que va donar resposta a aquesta situació carregada de gravíssimes dificultats, tant les que provenien de fora com de l’interior de l’Església. I la resposta la va donar el Concili Vaticà II, el gran do de Déu a l’Església i al món que haurem d’agrair sempre.