Hi ha persones en les quals es descobreix el «gust» per la Paraula de Déu quan ens adonam que la llegeixen i hi veuen una cosa necessària i fonamental per a mantenir viu el compromís de viure en cristià. Els profetes sempre van manifestar aquest «gust» i van estar tan atents a la Paraula que Déu els dirigia que no podien deixar d’escoltar-la. Aquest era el secret que els mantenia ferms i valents a l’hora de transmetre-la. Deia el cardenal Martini que la saviesa, com a do de l’Esperit, és el «gust» per les coses de Déu, més quan el qui és la Paraula ha vingut a viure entre nosaltres (cf. Jn 1,14).

Fixem-nos en l’experiència del profeta Jeremies i la manera com ell la conta: «Quan m’arribava la teva Paraula, jo la devorava: ella ha estat el goig i la delícia del meu cor. Jo port el teu nom, Senyor Déu de l’univers» (Jr 15,16). Això explica la reacció del profeta quan, havent escoltat Déu, li diu: «M’has seduït, Senyor, i m’he deixat seduir» (20,7). Encara més, és conscient també de la incomprensió que troba quan ha de comunicar la Paraula que Déu li dirigeix i arriba a dir-li: «M’has adreçat la teva paraula, i tot el dia m’insulten i m’ultratgen […] Però el Senyor és al meu costat» (20,8.11). El contacte amb la Paraula de Déu porta a una infinitat d’experiències que ens donen notícia de com afecta les situacions de la vida, també les personals.

La Paraula de Déu és el referent que sempre hem de tenir present si volem que la nostra fe es trobi ben alimentada, l’esperança ben fonamentada i la caritat ben ardida. A la nostra Església de Mallorca ens ho hem proposat sinodalment quan, en el primer objectiu del Pla diocesà de Pastoral, hem dit que s’han de «facilitar mitjans i oportunitats a les Parròquies per a una lectura orant de la Paraula de Déu, encarnada en la vida, organitzant grups de Lectio divina amb un responsable-animador que els coordini i promocioni. Seria bo que aquests grups existissin a cada Parròquia i Comunitat, com també oferir tallers de silenci i meditació, creant un espai específic per a la pregària». Un exercici personal i comunitari així fa possible que aprenguem continguts que, sense el contacte amb la Paraula de Déu, no obtindríem. Per a ser cristians adults ho necessitam, per a ser forts personalment, no quedar en la ignorància, i estar preparats.

Es tracta, per tant, de descobrir novament el «gust» d’alimentar-nos amb la Paraula de Déu. Quin és aquest gust per la Paraula? És la percepció d’una cosa bona, una cosa apetible que cercam i ens resulta no sols atractiva, sinó fins i tot confortable. Què devia entendre el salmista quan s’adreçava a la comunitat orant i deia: «Tastau i veureu que n’és de bo el Senyor» (Sl 34,9)? Què devia voler donar a entendre Jesús quan deia als seus deixebles: «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal ha perdut el gust, ¿amb què la tornaríem salada?» (Mt 5,13)? (Mc 12,37). Ho demana sant Pau amb aquesta pregària: «Que Déu us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell» (Ef 1,17).

El «gust» és més que un sentiment. És l’actitud creient d’adhesió plena al Senyor, a la seva Paraula, a l’acció del seu Esperit en cadascú, en la seva Església, en el món. Gustar, trobar-hi gust, i, al mateix temps, fruir d’allò que dona sentit a la nostra vida. És el «gust» d’assaborir la seva presència entre nosaltres i en l’interior de cadascú. També nosaltres volem seguir escoltant Jesús de «gust», com ho feien els qui s’acaramullaven al seu voltant (Mc 12,37).