Quan contemplam el món que ens envolta i les persones que l’habitam, prou vegades ens demanam quin és el destí de tot això. El fet és que hi ha molta realitat seca al nostre voltant i no és fàcil fer una lectura encoratjadora quan la nostra societat -tal com apareix i també se’ns la presenta- és més un escenari de decepcions que no una alenada de coratge. Sovint estam atrapats per una societat líquida que va desfent els vincles que la mantenien cohesionada. Tenim la impressió d’una sequera que a molts ja no anima a viure i més aviat desconcerta, i ens manté en la incertesa de prendre compromisos que, en altres circumstàncies, ningú no hauria posat en dubte. 

L’increment de la violència a molts nivells, la desfeta familiar, la desconfiança institucional, el desempar social, la vulnerabilitat dels més pobres, la pèrdua del sentit del sagrat i del respecte a les persones, el drama dels suïcides fins i tot en edats molt tendres, les ferides de l’ambient social, les disfuncions de l’economia, la inseguretat ciutadana i la manca de protecció del medi natural, i un llarg etcètera, tot això configura tant la desertificació espiritual com la sequera personal, social i ambiental que ens preocupa. 

Però, hem de ser capaços d’obrir els ulls a la fe, a l’esperança i a la caritat, ja que des de Jesús i l’evangeli tenim notícia que estam fets per a la vida, fets per a ressuscitar i aquest és el nostre destí. L’Esperit és la nostra vida. Els qui creim en Crist ressuscitat sabem que Ell és la font de totes les raons que tenim per a creure que la vida és més forta que la mort i que en la feblesa hi trobam la nostra força. El nostre destí és viure en la plenitud de l’amor de Déu, units al Ressuscitat per sempre. Ens ho diu molt clar la Paraula de Déu: «… si habita en nosaltres l’Esperit d’aquell que va ressuscitar Jesús d’entre els morts, també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell que va ressuscitar el Crist d’entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals» (Rm 8,11).

El testimoniatge creient encomanadís del papa Francesc ens ajuda a viure-ho quan d’ell escoltam que «hi deu haver coses negres, però el bé sempre tendeix a tornar a brotar i a difondre’s. Cada dia en el món reneix la bellesa, que ressuscita transformada a través de les tempestes de la història. Els valors tendeixen sempre a reaparèixer de noves maneres, i de fet l’ésser humà ha renascut moltes vegades del que semblava irreversible. Aquesta és la força de la resurrecció i cada evangelitzador és un instrument d’aquest dinamisme» (EG 276). Que ens ompli de goig i força en el nostre caminar cap a Pasqua.