El papa Francesc torna a insistir. Aquesta vegada amb l’exhortació apostòlica Laudate Deum (Alabau Déu) sobre la crisi climàtica. Ja ho va fer amb l’encíclica Laudato si’ sobre la cura de la casa de tots. Tot i que es tracta del mateix tema, ara ho fa amb matisos de més urgència per a compartir amb el món les seves més sentides preocupacions. Torna a insistir perquè veu que no acabam de reaccionar prou davant l’impacte del canvi climàtic, en tant que perjudica de manera creixent les vides de moltes persones, mentre el món s’ha anat enfonsant i potser acostant-se a un punt de trencament. Els efectes, entre altres, els veu sobretot en els àmbits de la salut, les fonts del treball, l’accés als recursos, l’habitatge i les migracions forçades. Són els efectes de la desfeta ecològica que són suportats per les persones més vulnerables, ja sigui a casa o a tot el món.

La primera reflexió la centra en la crisi climàtica global. No es pot ignorar que hi ha signes evidents d’aquesta crisi, i tampoc ja no es pot dubtar de l’origen humà del canvi climàtic i la responsabilitat que tots hi tenim. No es pot negar, amagar, dissimular o relativitzar que els signes del canvi climàtic són de cada vegada més patents. Francesc es veu obligat a precisar molts aspectes d’aquesta malaltia silenciosa que ens afecta a tots. Diu que «és verificable que determinats canvis en el clima provocats per la humanitat augmenten notablement la probabilitat de fenòmens extrems cada vegada més freqüents i intensos».

Per tot això, convida a repensar l’ús que s’ha de fer i que se’n fa del poder i es demana: en mans de qui està tant de poder? Reconeix que no tot augment de poder és un progrés per a la humanitat. «Basta pensar -diu- en les tecnologies admirables que van ser utilitzades per delmar poblacions, llençar bombes atòmiques, aniquilar ètnies, quan l’admiració davant el progrés no deixava veure l’horrorós dels seus efectes». De forma molt contundent, «en contra d’aquest paradigma tecnocràtic deim que el món que ens envolta no és un objecte d’aprofitament, d’ús desenfrenat, d’ambició il·limitada», sinó que hem de ser conscients que «la vida humana, la intel·ligència i la llibertat integren la naturalesa que enriqueix el nostre planeta i són part de les seves forces internes i del seu equilibri».

Francesc constata la feblesa de la política internacional i els avanços i fracassos de les conferències sobre el clima i en vista al futur es demana: què s’espera de la COP28 de Dubai? El Papa diu clarament que aquesta Convenció pot ésser un punt d’inflexió que mostri que tot el que s’ha fet des de 1992 s’ha fet seriosament i ha valgut la pena, o serà una gran decepció i posarà en risc tot allò de bo que s’hagi pogut aconseguir fins ara. Haurem d’entendre que «en aquest marc es requereixen espais de conversa, de consulta, d’arbitratge, de resolució de conflictes i de supervisió, i en definitiva més democratització».

On hi ha la resposta? La resposta la posa en la confiança en la capacitat de cadascú de transcendir els seus petits interessos i no posar en risc allò de bo que s’ha aconseguit fins ara. Cal afegir les motivacions espirituals que neixen de la pròpia fe i conviden a caminar en comunió i compromís per a modificar hàbits personals, familiars i comunitaris, creant una nova cultura.