El qui perdona no s’equivoca mai

Tot just he llegit que la vida seria un infern si no ens sabéssim perdonar. Mantenir el rancor emmalalteix, separa, ofèn, deixa a la deriva la nostra vida i ens incapacita per a una convivència normal i estable. No és humà quedar-se enfangats en la venjança o mantenir entranyes de ràbia quan allò que més ens dignifica és la reconciliació i el perdó. Sempre he cregut i he dit que el qui perdona no s’equivoca mai, i el qui no perdona sempre resta sotmès a l’error i reduït a la frustració. Fins i tot, el pitjor que ens pot passar és que un no sigui capaç de perdonar-se a ell mateix. La Paraula de Déu ens diu «recorda’t dels manaments i no seràs rancorós amb els altres; pensa en l’aliança de l’Altíssim, i no tindràs en compte l’ofensa rebuda» (Sir 28,7). El mateix text ha dit que «és odiós irritar-se i guardar rancúnia», situacions i actituds que només se superen amb l’amor dut a l’extrem, que és el perdó.

Ens dol trobar-nos amb gent barallada, la qual cosa posa en entredit la capacitat de perdonar. Amb aquesta capacitat es posa en joc la qualitat de la nostra vida cristiana. Els qui volem seguir Jesús i viure els valors de l’Evangeli no podem fer el que molts fan, com ara la venjança, l’ajust de comptes, mantenir la rancúnia de forma indefinida. Perdonar vol dir arribar a estimar fins a l’extrem i trencar amb l’espiral de pagar sempre amb la mateixa moneda i a l’estil de la llei del talió o la de «me l’has feta, me la pagaràs!».

A l’evangeli, preocupat per com ha d’actuar, l’apòstol Pere diu a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet? Set vegades?». Vet aquí la resposta de Jesús: «no set vegades, sinó setanta vegades set», és a dir «sempre!». Fins i tot, pot ser que ens costi fer-ho perquè hi ha persones a les quals se’ns fa difícil perdonar, i encara ens mantenim en l’obstinació de no voler-ho fer. Pensem que la voluntat de perdó desplega una infinitat d’actuacions que poden refer-ho tot, rehabilitar les persones reconeixent la seva dignitat, ampliant aquesta nova actitud de recuperació a les dimensions de la societat i de la Creació. Reconciliar-se amb les persones amb el perdó i reconciliar-se amb la Terra amb el respecte envers tot el que Déu ha fet i ens ha donat perquè ho administréssim bé. Facem amb valentia aquesta passa!

Ho hem de dir sempre amb força i especialment aquest mes dedicat al Temps de la Creació. Referint-se a la Terra, la nostra casa de tots, el papa Francesc ha dit que «aquesta germana clama pel dany que li provoquen a causa de l’ús irresponsable i de l’abús dels béns que Déu hi ha posat. Hem crescut pensant que érem els seus propietaris i dominadors, autoritzats a espoliar-la. La violència que hi ha en el cor humà, ferit pel pecat, també es manifesta en els símptomes de malaltia que advertim en el sòl, en l’aigua, en l’aire i en els éssers vivents. Per això, entre els pobles més abandonats i maltractats, hi ha la nostra oprimida i devastada terra, que gemega i sofreix dolors de part (Rm 8,22). Oblidam que nosaltres mateixos som terra (cf. Gn 2,7). El nostre propi cos està constituït pels elements del planeta, el seu aire és el que ens dona l’alè i la seva aigua ens vivifica i restaura» (Ls’2). Convé que siguem capaços de reconciliar-nos amb les persones i amb l’entorn creat, i que el nostre cor s’obri humilment al perdó de Déu, que és l’extrem del seu amor misericordiós.

Sants del dia

19/06/2024Sant Romuald, sants Gervasi i Protasi, santa Juliana Falconieri.

Campanyes