El món està cansat de patir l’orgull dels qui cerquen amb obsessió el poder i volen mantenir la gent sota els seus peus, sigui per l’opressió física o per la força de la ideologia. La temptació del poder sempre hi és i està a l’abast de qualsevol que el pretén. Quan el desig de poder apareix en un cor ambiciós, infecta totes les relacions humanes convertint-les en inhumanes; aleshores és impossible dedicar-se als altres amb actitud de servei humil. Queda molt clara l’afirmació de Jesús a l’Evangeli: «Tothom qui s’enaltirà serà humiliat, però tothom qui s’humiliarà, serà enaltit» (Mt 23,12).

Jesús ens ha deixat en herència els valors de la humilitat i del servei, sempre imperats per l’amor. El servei indica una condició de vida, una forma humil de nova relació amb els altres. Es parla molt de servei, però el sentit que li dona Jesús prové més de l’interior, de la caritat. Rainiero Cantalamessa diu que «el servei és una forma que té l’àgape de manifestar-se, és a dir, l’amor que no cerca el seu interès, sinó el dels altres, que no està fet de recerca, sinó de donació. És, en definitiva, una participació i una imitació de la forma d’obrar de Déu». Posem-hi l’esperit sinodal que ens unesqui en un mateix camí.

Pel que fa al servei, per tant, hem de tenir present allò que diu Jesús: «Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més» (Lc 12,48b). Es refereix als qui exerceixen l’autoritat i els demana que siguin com els qui serveixen, els servidors de tots. Què cal dir dels drets adquirits, dels títols, dels tractaments, de les diferències, dels escalafons i de tanta parafernàlia acumulada, quan Jesús reclama dels seus seguidors, començant per nosaltres, els bisbes i els preveres, que ens agenollem i rentem els peus, tal com va fer Ell? Pensem que això ens afecta a tothom!

Quan tenim la temptació d’aferrar-nos a falses marques d’identitat, veig molt suggeridora la proposta plena d’esperit de servei que fa Benet XVI: «L’únic camí per accedir legítimament al ministeri de pastor és la creu. Aquesta és la veritable pujada, aquesta és la veritable porta. No desitjar arribar a ser algú, sinó, al contrari, ser-per-als-altres, per a Crist, i així, en Ell i amb Ell, ser per a les persones que Ell cerca, les que vol conduir pel camí de la vida». L’opció humil de ser per als altres i per a Crist per a ser capaços d’acollir, d’escoltar, d’acompanyar, de guiar, de servir, de caminar al davant i al costat de qualsevol persona, fins i tot carregant el més necessitat i el ferit sobre les nostres pròpies espatles.

El papa Francesc s’hi ha referit quan ha parlat del sentit de la «unció» sacramental, en contraposició a l’exercici de la «funció», a la qual molt sovint queda reduït de forma exclusiva el servei pastoral. Diu que «l’oli preciós que ungeix el cap d’Aaron no es queda perfumant la seva persona, sinó que es vessa i arriba a les «perifèries». El Senyor ho dirà clarament: la seva unció és per als pobres, per als captius, per als malalts, per als qui estan trists i sols. La unció, estimats germans, no és per a perfumar-nos nosaltres mateixos, i encara menys perquè la guardem en un flascó, ja que l’oli es tornaria ranci i el cor amarg». Vet aquí el sentit del vertader servei.