En moments d’ales baixes, hi ha qui viu una espècie de nostàlgia que prové de creure’s que els cristians no som del tot com els altres. Sovint cercam justificació a comportaments que no són estrictament «cristians» i arribam a la conclusió de dir: «i, per què ser cristià, si al cap i a la fi tots feim el mateix?» Aquesta pregunta no deixa de ser un mecanisme de defensa que pretén posar de manifest la feblesa de la nostra manera personal de viure en cristià; és una sensació que pot aparèixer a qualsevol moment. Una actitud immadura cerca trobar raons per a no aprofundir en allò que realment ens identifica com a seguidors de Jesús.

Com aquesta, probablement ens feim moltes altres preguntes. Preguntes que en altre temps eren més pròpies dels joves i que ara han passat a ser patrimoni de totes les edats, segurament per allò del creixement sempre inacabat o per la ignorància religiosa, signe d’nfantilisme, també religiós. Preguntes com: puc ser cristià sense anar a missa?,  puc ser cristià a la meva manera?, és cert que hi ha no creients que es comporten millor que molts cristians? Per això, què feim de més, nosaltres?, quin plus ens identifica?

Jesús ens assenyala molt clarament i molt radicalment el punt més àlgid, l’arribada, però també vol acompanyar-nos durant el camí; per això és tan important el camí cap a la maduresa i fer-lo pas a pas. Els itineraris de la catequesi d’adults, de la catequesi familiar, de joves, i de tota altra formació que beu de la Paraula de Déu, volen ajudar que sigui un fet la maduresa cristiana que ens ha de definir avui als adults, precisament en un moment en el qual és del tot necessari el diàleg amb la cultura, la increença i altres opcions religioses. Aquesta és la missió evangelitzadora de l’Església i els cristians l’hem de sentir i viure com a cosa pròpia que ens identifica com a exigència baptismal.

El procés de creixement en la fe és imperat pel seguiment incondicional d’una persona que és Jesucrist. Aquesta és la raó de la gratuïtat en l’amor. Quan es tracta d’aquells imperatius evangèlics: estimar fins a l’extrem, fer el bé a tothom, beneir, pregar, perdonar, significa fer-ho com ho fa Jesús. És la conseqüència de l’«estimau-vos els uns als altres, tal com jo us he estimat» (Jn 15,12). L’amor a Jesucrist i als altres crea una nova perspectiva en relació amb el seu seguiment. Aquest és el distintiu cristià, no estrictament els fets, ja que aquests poden ser exactament iguals als de tantes persones de bona voluntat que treballen per un món just, fins a refer les relacions humanes arribant a estimar els enemics, a pregar pels qui ens volen mal, com diu l’Evangeli a Mt 5,44.

L’entusiasme per la persona de Jesús és capaç de fer-nos entendre què hi ha de mediocre en la nostra vida i què hi pot haver d‘extraordinari, com és l’amor que no exclou ningú i que és duit fins a l’extrem. Per a això ens omple del seu Esperit Sant, que ens empeny a donar-ne testimoni. El «fer» ha de ser una conseqüència coherent del «ser». «Si estimau només els qui us estimen, què feis de més?». Jesús diu: «Feis als altres allò que voleu que ells us facin […] Sigueu compassius, no judiqueu, no condemneu, absoleu» (cf. Lc 6, 27-38). Vet aquí l’exigència de la donació, el valor de la gratuïtat, la decisió de confiar. Fer el bé només pot dependre de la llibertat dels fills de Déu, sempre connectada amb l’amor. El distintiu és estimar fins a l’extrem, com ho fa Jesús. Aquest és el nostre model.