«És una regla de la fe i un secret de l’esperança que tots els béns d’aquesta terra, les realitats materials, els plaers del món, el benestar econòmic, encara que siguin importants, no són suficients per a fer feliç el cor. Les riqueses moltes vegades enganyen i condueixen a situacions dramàtiques de pobresa, la més greu de totes és pensar que no necessitam Déu i que podem tirar endavant la pròpia vida independentment d’Ell». Així ho exposa el papa Lleó XIV en el seu missatge en ocasió de la Jornada Mundial dels Pobres, un missatge que feim nostre i ens obre camins d’actuació. La desigualtat entre rics i pobres va guanyant terreny, i desapareixen aquelles classes mitjanes que havien ajudat sempre a mantenir una certa estabilitat social, afavorint espais de noves oportunitats.

El papa Lleó diu que «la pobresa té causes estructurals que han de ser afrontades i eliminades. Mentre passa això, tots estam cridats a crear signes nous d’esperança que testimoniïn la caritat cristiana, com ho van fer molts sants i santes de totes les èpoques. Els hospitals i les escoles, per exemple, són institucions creades per expressar l’acolliment dels més febles i marginats. Avui aquests haurien de formar part ja de les polítiques públiques de tot país, però les guerres i les desigualtats sovint ho impedeixen. Cada vegada més, els signes d’esperança són avui les cases-família, les comunitats per a menors, els centres d’escolta i acollida, els menjadors per als pobres, els albergs, les escoles populars: quants signes sovint amagats, als quals potser no param atenció i, tanmateix, tan importants per sacsejar-nos de la indiferència i provocar el compromís en les diferents formes de voluntariat». Entre nosaltres ja hi ha respostes ben generoses per part d’institucions ciutadanes, diocesanes i parroquials, tot un signe d’esperança.

«Els pobres no són […] sinó els germans i les germanes més estimats, perquè cadascun d’ells, amb la seva existència, i fins i tot amb les seves paraules i la saviesa que tenen, ens provoca a tocar amb les mans la veritat de l’Evangeli. Per això, la Jornada Mundial dels Pobres vol recordar a les nostres comunitats que els pobres són al centre de tota l’acció pastoral […]. Déu ha assumit la seva pobresa per enriquir-nos a través de les seves veus, les seves històries, els seus rostres. Tota forma de pobresa, sense excloure’n cap, és una crida a viure concretament l’Evangeli i a oferir signes eficaços d’esperança».

Fixant-nos en tot allò que deim i feim en la nostra activitat humana i eclesial, el papa Lleó ens indica que «els pobres són subjectes creatius [de la nostra pastoral], que ens estimulen a trobar sempre formes noves de viure avui l’Evangeli», i que «davant la successió de noves onades d’empobriment, hi ha el risc d’acostumar-s’hi i resignar-s’hi. Cada dia ens trobam amb persones pobres o empobrides i, a vegades, pot passar que siguem nosaltres mateixos els qui tinguem menys, els qui perdem el que abans ens semblava segur: un habitatge, el menjar adequat per al dia, l’accés a l’atenció mèdica, un bon nivell d’educació i informació, la llibertat religiosa i d’expressió».

Valorant el que ja es fa, és del tot necessari «impulsar el desenvolupament de polítiques per a combatre antigues i noves formes de pobresa, a més de noves iniciatives de suport i ajuda als més pobres entre els pobres. Feina, educació, habitatge i salut són les condicions d’una seguretat que mai no s’aconseguirà amb les armes». Facem junts aquest camí que doni una nova i més humana fesomia a la nostra societat, que tant ho necessita.