No podem silenciar la preocupació que genera la manca de vocacions al ministeri sacerdotal. Per això i valorant al màxim la realitat present dels qui integren el grup dels qui s’hi preparen, projectem-hi una mirada d’afecte i gests de participació coresponsable. Us ho deman de tot cor. És el que hem d’aconseguir de part de cada cristià, de cada família, de cada comunitat parroquial i de cada moviment evangelitzador, com també de les persones concretes, preveres i diaques, consagrats i consagrades, laics i laiques de la nostra Església de Mallorca. A tots ens interessa que hi hagi vocacions, és a dir, respostes valentes a la crida que Déu fa a cadascú. No tan sols ens interessa, sinó que hem de fer tot el possible perquè aquestes respostes hi siguin, després d’ajudar a discernir quan algú s’ho planteja o quan l’ajudam que s’ho plantegi.

El papa Francesc fa aquesta constatació: «En molts llocs escassegen les vocacions al sacerdoci i a la vida consagrada. Freqüentment això és degut a l’absència en les comunitats d’un fervor apostòlic contagiós, la qual cosa no entusiasma ni suscita atractiu. On hi ha vida, fervor, ganes de portar Crist als altres, sorgeixen vocacions genuïnes. Fins i tot en parròquies on els sacerdots són poc entregats i alegres, és la vida fraterna i fervorosa de la comunitat la que desperta el desig de consagrar-se enterament a Déu i a l’evangelització, sobretot si aquesta comunitat viva prega insistentment per les vocacions i s’atreveix a proposar als seus joves un camí d’especial consagració» (EG 107). 

És clar que la crisi de vocacions és una crisi de vida cristiana, i és en aquesta direcció que també hem de fer el possible per a posar-hi remei amb un compromís formatiu seriós des de qualsevol instància educativa. La crida –que sempre ve de Déu– es pot fer sentir a qualsevol lloc, el que importa és crear el clima més favorable perquè sigui detectada, escoltada, meditada i resposta. 

«Una expressió del discerniment –diu el papa Francesc– és el compromís per reconèixer la pròpia vocació. És una tasca que requereix espais de soledat i silenci, perquè es tracta d’una decisió molt personal que altres no poden prendre per un mateix» (ChV 283). Com en tot, això demana per part dels adults l’acompanyament que hi dedica temps, escolta atenta i pacient, intervencions oportunes, com ho fa Jesús amb els deixebles camí d’Emmaús (Lc 24,13-35). «Aquesta escolta atenta i desinteressada indica el valor que té l’altra persona per a nosaltres, més enllà de les seves idees i de les seves eleccions de vida […] Aquesta escolta s’orienta a discernir les paraules salvadores del bon Esperit, que ens proposa la veritat del Senyor, però també les trampes del mal esperit, les seves fal·làcies i les seves seduccions. Cal tenir molta valentia, l’estimació i delicadesa necessàries per ajudar l’altre a reconèixer la veritat i els enganys o excuses» (cf. ChV 292-293). Es tracta, idò, de custodiar i cultivar les vocacions, perquè donin fruits madurs. Són un «diamant en brut», que convé treballar amb atenció, paciència i respecte a la consciència de les persones, perquè brillin enmig del poble de Déu [Extret de la Carta pastoral Batiats, confirmats i enviats, 196-198 i 202].