En la Jornada Mundial dels Avis i dels Majors, les paraules del salm 71 ens arriben a cor amb una invitació a l’acollida i acompanyament de les persones grans amb l’amor de predilecció que Déu sempre manifesta en la seva Paraula envers els qui necessiten més ajuda per raó de la seva edat avançada. El papa Francesc comença el seu Missatge dient que «Déu no abandona mai els seus fills. Ni quan l’edat avança i les forces flaquegen, quan apareixen els cabells blancs i l’estatus social decau, quan la vida es torna menys productiva i corre el perill de semblar-nos inútil (cf. 1S 16,7) i no descarta elegir aquells que per a molts resulten irrellevants. No descarta cap pedra, ben al contrari, les més “velles” són la base segura sobre les quals poden recolzar-se les pedres “noves” per a construir totes juntes l’edifici espiritual» (cf. 1Pe 2,5).

En la Bíblia, envellir és un signe de benedicció, per això no admet el rebuig, sinó tot el contrari, implica més atenció i veneració. D’aquí l’expressió del salm 71 que dona títol al missatge papal i a aquest escrit: «En la vellesa no m’abandonis». Una expressió forta, molt crua -comenta el Papa- que ens duu a pensar en el sofriment extrem de Jesús que clavat a la creu exclama: «Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat?» (Mt 27,46). Difícilment trobaríem persones que arribin a aquest extrem i Jesús n’assumeix la possibilitat en Ell mateix per a solidaritzar-se del tot amb els qui se senten descartats i abandonats. Jesús reconverteix aquest abandó en pregària, ja que no perd mai la confiança en Déu, el seu Pare, quan de fet ha vingut a complir la seva voluntat.

Durant la visita pastoral d’aquests anys, que encara estic continuant, anar al domicili dels malalts i de la gent gran, a casa seva, i a les residències d’ancians, com ho he experimentat al llarg de la vida de capellà, sempre ha estat un d’aquells moments que més m’han arribat al cor i he pogut comprovar que Déu se m’ha manifestat i a través d’ells sempre m’ha mostrat el seu rostre. He contemplat el seu pacient silenci i les seves assenyades paraules plenes de saviesa i confiança -i com moltes vegades he sentit- plenes d’aquell amor que viuen i que prové d’un Déu que estima i té cura dels seus fills en la seva edat avançada. El seu testimoni dona qualitat humana i cristiana a les nostres comunitats parroquials i és un estímul per a fer-hi més presència de cada dia. Per aquest camí estam impulsant la Pastoral de la Salut, per a la qual demanam que hi hagi més i més voluntaris que s’hi dediquin, ja que és l’acció pastoral prioritària de Jesús a l’Evangeli i allò a què més temps personalment dedica. Vull subratllar, al mateix temps, el bon exemple de les famílies que atenen amb tanta delicadesa i amor els avis i majors de cada casa.

En la recent peregrinació a Lourdes acompanyant persones majors, impedits i malalts, els comentaris dels voluntaris, especialment dels joves que hi han participat, ha estat unànime, la seva reacció ha estat d’una valoració màxima del que han après ajudant i estant al costat d’aquestes persones. Em ve el record, també pensant en els joves, quan l’estiu passat els convocàvem per anar a Lisboa a la Jornada Mundial de la Joventut i el compromís que feien era anar a trobar i visitar una persona major. Molts joves ho van fer i va ser una meravellosa experiència de diàleg entre generacions i les múltiples ocasions d’aprenentatge per la relació tan constructiva entre uns i altres. En definitiva, es tracta del respecte a la dignitat humana, del reconeixement de la dignitat infinita de tota persona «més enllà de tota circumstància i en qualsevol estat i situació en què es trobi » (Declaració Dignitas infinita, 1).