Jesús va ser un contemplatiu de la natura i ajudava a ser-ho posant en valor les coses creades i a obrir el cor a les meravelles que Déu ha fet en tot allò que ha creat, però sobretot fixant-se en les persones. Això, que forma part del seu seguiment, no evita que en determinats moments aparegui la temptació de l’abandó. Hi ha persones, cristians destacats per la seva fermesa en la fe, homes i dones, joves i adults, que, com aquell jove de l’Evangeli, han tingut dificultats per a mantenir la fidelitat de l’inici, l’amor primer. 

Alguns han abandonat, altres han superat amb èxit la prova perquè s’han deixat ajudar. Jesús vol arribar fins a l’extrem radical de la seva entrega per amor i parla de negar-se un mateix, carregar la pròpia creu i seguir-lo. Amb això s’uneix a tots els crucificats i perseguits de sempre i d’avui; Ell sap i ens vol fer veure que aquesta és l’única via per arribar a la resurrecció. Això és «pensar com Déu». En canvi, resistir-s’hi, com ho fa Pere, és «pensar com els homes», i per això el corregeix. Pensar com els homes és una forma de dir que és possible caure en la temptació de prescindir de Déu i organitzar-se sense comptar amb Ell, com si no existís, com si no fos -com a Creador- a l’origen de tot. En canvi, pensar com Déu és la clau per a dir-nos que la nostra manera de viure la realitat diària, amb les seves alegries i esperances, amb les seves tristeses i angoixes, ha d’ajustar-se a la voluntat de Déu i a la mirada amorosa que projecta sobre tota la Creació. Tot l’Evangeli, quan hi pregam, ens ajuda a centrar la nostra vida en Déu i a mirar i tractar-ho tot amb el seu mateix amor, com ho fa Jesús.

Proposem-nos-ho. Tenim una nova oportunitat. Aquest mes de setembre i fins el dia 4 d’octubre, festa de sant Francesc d’Assís, el dedicam amb tota l’Església a celebrar el Temps de la Creació. Enguany amb el lema «que la justícia i la pau flueixin», se’ns convida a ser un abundós riu de justícia i pau que aporti nova vida a la Terra i a les generacions futures. Aquest compromís té molt a veure amb l’actitud creient de «pensar com Déu». El papa Francesc ens presenta un itinerari ben interessant i concret per a fer-ne difusió i viure les conviccions de fe que conté l’encíclica Laudato si’, on ens recorda -seguint el Càntic de les Criatures de sant Francesc d’Assís- que «la nostra casa de tots és també com una germana, amb la qual compartim l’existència, i com una mare bella que ens acull entre els seus braços: “Lloat siau, Senyor meu, per la nostra germana terra, la qual ens sosté, i governa i produeix diversos fruits amb acolorides flors i herbes”» (Ls’1).

Els cristians hem de tenir les idees clares i amb aquest text del papa Francesc hi ha l’oportunitat de tenir-les-hi. Necessitam la llum que ofereix la fe, aprofundir en el misteri de la Creació, respondre als desafiaments de la contaminació i del canvi climàtic, ser agents d’harmonia de les coses creades, estar atents a la mirada de Jesús, del qui diu la carta als colossencs que «tot fou creat per ell i per a ell» (1,16). Una crida a la responsabilitat ecològica en les seves vessants ambiental, econòmica, política, cultural i social, sempre en vistes al bé comú i la comunió universal. Tot orientat a apostar, com a resultat, per un altre estil de vida, fruit d’una conversió ecològica orientada a la justícia i la pau.