Avui no és del tot així, en sobra molt, però no tothom pot menjar. Veim que en el nostre món globalitzat, els problemes reals adquireixen una tan gran magnitud que hom té la impressió de no poder fer-hi res per solucionar-los. Això passa precisament quan som testimonis del patiment de molta gent que sofreix els efectes directes d’una crisi econòmica que té el seu origen en una altra crisi encara més forta: l’absència d’autèntics valors humans i espirituals, valors que han d’esdevenir gestos d’humanitat. Cal afegir-hi la falta de reconeixement dels drets humans més elementals, entre els quals hi ha una cosa tan bàsica com és disposar de l’aliment necessari per a viure. Hi ha llocs on avui el drama de la guerra impedeix que la població innocent pugui disposar de queviures, i això que els té a tones a les portes.

La celebració del Corpus Christi, la festa dels Santíssims Cos i Sang de Crist viscuda en el misteri de l’Eucaristia, el nostre aliment per excel·lència, ens fa posar la mirada sobre aquesta realitat de desigualtat i sofriment de la mateixa manera que el Senyor es va fixar en aquella multitud famolenca que el seguia. Des d’una mirada d’amor, veim aquells que són la seva representació, la seva imatge més viva, aquells que cal acollir i atendre. «L’amor al proïsme arrelat en l’amor a Déu és abans que res una tasca per a cada feel, però també ho és per a tota la comunitat eclesial. També l’Església, com a comunitat, ha de posar en pràctica l’amor» (Deus caritas est, 20).

Descobrir la dimensió social de l’Eucaristia com a sagrament de l’Amor ens duu a entendre millor la seva exigència, i fins i tot anar més enllà d’ella, ja que «en la comunió eucarística, hi ha inclòs el ser estimats i l’amor als altres. Una Eucaristia que no compromet a un exercici pràctic de l’amor és fragmentària en si mateixa. L’amor pot ésser manat perquè abans ha estat donat» (íbid., 14). Aquesta donació ens ve explicada per sant Pau quan diu a la comunitat de Corint que «la tradició que ve del Senyor», el contingut de la qual és l’anunci de la seva presència real enmig d’ells. En menjar el pa i beure del calze, proclamam l’entrega que ha fet Jesús de la seva vida per amor a tots i, al mateix temps, ens és aliment i força per a nosaltres, cristians. Ja ho deia així el papa Francesc: «l’Eucaristia, si bé constitueix la plenitud de la vida sacramental, no és un premi per als perfectes, sinó un generós remei i un aliment per als febles» (EG 47).

Fixem-nos en la multiplicació dels pans i els peixos, és significatiu el comentari de l’Evangeli quan diu que «tothom en va menjar tant com va voler i recolliren dotze coves de les sobres». Aquest resultat no és només un gest de despreniment en entregar el que tenien, sinó la força de l’amor misericordiós de Déu manifestat en Jesús, el qual accedeix a la petició dels deixebles, al mateix temps que els encarrega la responsabilitat del repartiment i els implica en una nova actitud de servei. Jesús fa el miracle, però vol que nosaltres cooperem amb la seva acció transformadora. Aquí tenim una crida de part seva cap al nostre quefer quotidià, i al mateix temps cap a una dimensió més global del nostre compromís solidari. No podem eludir el nostre compromís personal en aquesta responsabilitat col·lectiva. El treball eclesial de les nostres Càritas diocesana i parroquial ens dóna cada dia la possibilitat de fer-ho. Comprometem-nos-hi!