De l’1 de setembre al 4 d’octubre, festa de sant Francesc d’Assís, vivim el que anomenam «Temps de la Creació» i ho feim, com cada any, prenent una major consciència en la presa de responsabilitat que tots tenim en relació amb la salut del nostre planeta Terra. No és una broma dir que aquesta Terra nostra està malalta degut a la irresponsabilitat amb que l’estam tractant. Llegia aquests dies que a Yakarta, allà on s’hi ha fet present el papa Francesc en el més llarg dels seus viatges, «hi ha un 40% de la ciutat ja baix el nivell de la mar per culpa de la sobreexplotació dels aqüífers, la massiva urbanització i l’augment del nivell de l’aigua, que s’està enfonsant a raó de 7,5 c centímetres a l’any». Un problema que es repeteix en molts indrets del món.

Hi ha una mateixa preocupació que ens uneix quan contemplam la Creació i més quan la veim tant bella a les nostres Illes, natura i persones. Tenim el referent de sant Francesc d’Assís, que «és l’exemple per excel·lència de la cura del que és feble i d’una ecologia integral, viscuda amb alegria i autenticitat. És els sant patró de tots els qui estudien i treballen entorn de l’ecologia, estimat també per molts que no són cristians. Ell va manifestar una atenció particular envers a creació de Déu i envers els més pobres i abandonats». Que bé si tenim aquest referent per a una actitud ecològica integral. Sant Francesc «estimava i era estimat per la seva alegria, el seu lliurament generós, el seu cor universal. Era un místic i un pelegrí que vivia en simplicitat i en una meravellosa harmonia amb Déu, amb els altres, amb la natura i amb ell mateix. En el s’adverteix fins a quin punt són inseparables la preocupació per la natura, la justícia envers els pobres, el compromís amb la societat i la pau interior» (LS 10).

Fa 34 anys, els bisbes de les Balears, en la seva carta pastoral «Ecologia i Turisme», baix el títol «Els problemes d’avui», assenyalaven: la insuficient ordenació territorial i urbanística; l’amenaça de noves destrosses a zones verges o paratges d’especial interès ecològic; l’especulació del sòl amb particular incidència sobre les àrees urbanes i turístiques de major atractiu econòmic; el dèficit d’espais verds i de llocs públics dedicats al repòs, a les activitats lúdiques i a la convivència; la presència a les nostres illes d’elements destructors o contaminadors del medi ambient i perillosos per a la salut pública; la preocupant disminució de l’aigua potable i, en alguns llocs, la seva salinització; el risc de desaparició d’algunes espècies vegetals i animals autòctones; els freqüents incendis forestals provocats per negligència o malícia i el dèficit de mitjans per combatre’ls; la contaminació de no poques de les nostres platges i cales; el descontrol i desaprofitament de residus sòlids i líquids, tant de la indústria turística com dels nuclis urbans; la creixent pol·lució de l’aire produïda pels residus de diverses combustions; l’abandonament progressiu del camp i la manca d’inversió econòmica en algunes activitats que podrien defensar i beneficiar el medi natural; l’excessiva densitat de població a determinades zones turístiques i urbanes, que origina seriosos problemes ecològics i de convivència degut a la desmesurada pressió humana sobre la natura i els espais de residència; la creixent contaminació sonora que impedeix el descans dels ciutadans, desbaratant el ritme de repòs que la mateix natura ens demana.

Què podem dir avui de tot això? Va bé fer-ne reflexió, diàleg, prendre’n consciència i actuar corresponsablement, ja que ningú s’hauria d’excloure a l’hora de donar una resposta constructiva a favor del bé comú.