Entre les moltes preguntes que ens feim, una de les més freqüents és la que es refereix al perquè de l’existència del mal. Ho constata el Concili Vaticà II quan es demana: «Per què existeixen el dolor, el mal, la mort, malgrat tots els progressos? De què serveixen tantes conquestes si són a un preu sovint insuportable?» (GS 10). El mateix text ens dona la resposta quan afirma que l’Església creu que Crist, mort i ressuscitat per tots, dóna a l’ésser humà la seva llum i la seva força per l’Esperit Sant, per tal que pugui respondre a la seva màxima vocació.

Amb aquesta confiança contemplam la nostra realitat. Observar-la des de Déu dóna un matís diferent a la visió de la barreja de blat i jull, tot i que la perplexitat d’aquesta amalgama ens desconcerti la majoria de vegades. La impressió acostuma a ser que el mal és allò més abundant. Més encara, la perplexitat és encara més gran perquè ens veim impotents per solucionar les manifestacions del mal que sovint apareixen en forma d’injustícia i de violència, com també de malaltia i feblesa. Ho estam experimentant en aquest temps en el qual la pandèmia del COVID-19 està posant tota la humanitat en alerta, veient com el mal segueix estenent-se i se’ns demana de cada vegada més atenció, responsabilitat i prudència, sense perdre l’esperança. 

Ens té perplexes veure que el jull, com a expressió del mal, coexisteixi amb tant de bé i bondat com hi ha en el nostre món. Aquesta tan diversificada «mala herba», tot i existir, no és la paraula definitiva sobre la nostra vida i la de la humanitat. És veritat que el problema del mal és un misteri i preocupa molt, però si centram només en ell tota la nostra atenció correm el risc d’oblidar que el bé és infinitament més important i que existeix en abundància i està de la nostra mà treballar-lo i contagiar-lo. Jesús ens vol fer veure que la paraula definitiva serà donada pel bé molt per sobre del mal, i que aquest serà vençut, com ja l’ha vençut ressuscitant d’entre els morts.

Mentrestant, vivim en la certesa que la bona llavor ja està sembrada en l’hort de la comunitat de fe present enmig del món, també com a llevat. I, tot i que sigui imperceptible la seva presència i silenciosa la seva acció, és totalment eficaç. Treballa el nostre interior en el silenci dels nostres cors, preferint l’amor al temor i l’exhortació a la imposició, com un bon pedagog que és pacient i respecta el normal procés de creixement dels seus alumnes. Quan escoltam l’aspiració profunda del nostre cor, no podem sinó fer-nos pròpies aquestes paraules de sant Agustí en el Llibre de les Confessions: «Ens has fet per tu, Senyor, i el nostre cor està inquiet fins que no reposi en tu».