Ensenyar a pregar és ensenyar a estimar

Ensenyar a pregar és ensenyar a estimar

Ben segur que en un moment o altre hem elevat a Déu una pregària apresa o espontània. Ho demana el mateix tracte i la necessitat de diàleg que tota persona experimenta. És bo que ens demanem com he viscut aquesta relació amb Deú durant la meva vida?, com la visc ara?, puc dir que som una persona de pregària?, com incideix la meva manera de pregar en l’exercici de les meves responsabilitats? Si som sincers i humils, podem sentir la mateixa necessitat que tenien els deixebles quan un d’ells va dir a Jesús: «Senyor, ensenyeu-nos a pregar».

Certament, experimentam la pregària com una necessitat, però quan Jesús ensenya el Parenostre, la rebem com un do que ens posa en relació amb Déu. Pel fet de la relació de diàleg que conté, la pregària centra tota la nostra activitat humana i social en Déu, d’Ell es nodreix i tendeix cap a Ell. La pregària crea unitat entre la nostra fe i la nostra vida, i dona sentit al nostre caminar cristià. La pregària que Jesús ensenya, el Parenostre, és una expressió de total confiança en Déu, el seu Pare i el nostre Pare. Aquesta confiança, imperada per l’amor, és la que ens identifica amb Jesús des del moment en què pregam amb Ell i conté tots els elements que configuren la vida cristiana. Tant el seu caràcter personal com social ens porten a descobrir que Déu es troba al centre de la nostra vida i que el professam en el cor de la societat, on hi ha més necessitat d’afecte, de companyia, de relació, de súplica, d’agraïment, de perdó.

Referint-se al Parenostre, Tertul·lià diu que «l’oració dominical és realment el resum de tot l’Evangeli». La seva originalitat és en el tracte familiar que Jesús vol que donem al Pare, tal com Ell mateix ho fa; però al mateix temps també rau en el to d’humanitat que prenen les seves paraules en referir-se al dia a dia de la nostra vida. El fet d’ensenyar a pregar distingeix Jesús i totes les persones que, en seguir-lo i ser els seus deixebles en el cor de la vida, han fet el mateix.

Tota persona que ha après a pregar té la missió irrenunciable d’ensenyar els altres a fer el mateix. Això és fonamental en el camp educatiu, catequètic i, de manera insubstituïble, en l’àmbit de la família. Jo només tenia sis anys i record sempre les paraules que mon pare em va dir fluixet a l’oïda després de rebre Jesús el dia de la meva primera comunió: «ara parla amb Jesús, que, amb Ell, sempre s’hi pot parlar». Gos dir que això ha marcat la meva vida, perquè a la vegada que m’ho deia, jo el veia a ell que també pregava. Amb el temps he entès que ensenyar a pregar és ensenyar a estimar.

Sants del dia

15/08/2022

Pàgina traduïda per Google

Campanyes