Com vivim aquestes festes tan arrelades en el nostre poble? Què celebram realment? L’afluència de tants dimonis, què aporta a la nostra cultura? Els sants, quin espai ocupen en la mentalitat popular i quin coneixement tenim i transmetem d’ells? Podem parlar de referents cristians per a la nostra cultura i per al creixement de la nostra fe? En definitiva, quin sentit té el que celebram aquests dies? Què significa, com tota festa, de renovació de la nostra convivència?

Aquests anys m’he esforçat per aprofundir el sentit que té celebrar sant Antoni i sant Sebastià, dues festes ben nostres i que fan vibrar d’entusiasme. Anirà bé que també facem l’esforç d’aprofundir qui són aquests dos sants i quina incidència té la seva personalitat en el nostre caminar com a poble i, sobretot quines són les seves arrels cristianes. Ens pot anar bé fer-ho perquè ens pot ajudar a fer les coses amb sentit i viure’l autènticament.

De sant Antoni m’agrada, primer, no veure’l rodejat només de dimonis que el tempten, tot i que és cert que, ja adult, ell guanya i venç el mal, sinó contemplar-lo en el moment més decisiu de la seva vida, quan als seus 18 anys entra en una església i escolta, de l’Evangeli que es proclama, aquestes paraules de Jesús dirigides a un jove: «Si vols ser perfecte, ves a vendre tot el que tens i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor guardat en el cel. Després torna i vine amb mi» (Mt 19,21). El jove Antoni no hi pensa un segon, ho deixa tot, família i béns, i segueix Jesús. Aquest és el fet referencial. Llavors la seva vida com a fundador del monaquisme inicia un corrent d’espiritualitat que la marcarà tota, bé que no quedarà exempta de dificultats i temptacions. Però, com coneix i viu la nostra tradició popular, en sortirà vencedor. Crec que sant Antoni pot ésser un bon referent per al nostre jovent, capaç de resposta generosa i assedegat de sentit.

De sant Sebastià, vull valorar la seva valentia a l’hora de donar testimoni de la seva fe en Jesús. Viu enmig d’un ambient que l’obliga a donar culte a l’emperador i renunciar a la seva fe. Té clar que ha de fer objecció de consciència i oposar-se a l’oferiment que li fan, tot i que era molt ben valorat formant part de la guàrdia pretoriana. A la litúrgia de la festa llegim aquest fragment de l’Evangeli: «Diu Jesús: Feliços vosaltres quan, per causa meva, la gent vos odiarà, vos esquivarà, vos ofendrà i denigrarà el vostre nom: aquell dia alegrau-vos i feis festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel» (Lc 6,22-23). Sebastià ja havia estat batiat com a cristià, però amagava les seves creences per por a ser represaliat, ja que cal recordar que per aquells dies el cristianisme era perseguit durament per l’emperador i les autoritats romanes. Des de la seva posició serví amb profit l’Església fent obres d’apostolat entre els seus companys militars, fent pregària, visitant i confortant els que estaven empresonats per la seva condició cristiana. Amb bones paraules però fermes, Sebastià explicà a l’emperador que perseveraria en la seva fe fins a la mort.

Estam davant dos referents, Antoni i Sebastià, que donen origen i contingut a les nostres dues festes i són ben estimats i venerats pel nostre poble. Som convidats a viure-les a partir d’ells i a tenir-los com a models per a la nostra vida cristiana, avui. Els joves, emmirallant-se amb la decisió de seguir Jesús; i tots, joves i adults, fent pròpia la valentia de donar testimoni de la pròpia fe en Jesús, fins i tot enmig de dificultats i persecucions.