El papa Francesc, a Evangelii gaudium, 13 ens diu: «La joia evangelitzadora sempre brilla sobre el rerefons de la memòria agraïda: és una gràcia que necessitam demanar. Els Apòstols mai no van oblidar el moment en què Jesús els tocà el cor: “Era cap a les quatre del capvespre” (Jn 1,39). Juntament amb Jesús, la memòria ens fa present “un vertader núvol de testimonis” (He 12,1). Entre ells, destaquen algunes persones que van incidir de manera especial per a fer brotar el nostre goig creient: “Recordeu-vos d’aquells dirigents que us anunciaren la Paraula de Déu” (He 13,17). A vegades es tracta de persones senzilles i properes que ens van iniciar en la vida de la fe […]. El creient és fonamentalment “memoriós”».

Aquest és el record, la memòria agraïda que feim del papa Francesc després del seu trànsit. Ho feim entre l’enyorança i l’esperança en aquest temps de transició entre dos Papes, Francesc i el que l’Esperit Sant ens enviï. Mentrestant, el que ens toca fer és estar units en la pregària. És el que sempre el papa Francesc ens va demanar, que preguéssim per ell, que ell ho feia per tots nosaltres. Immediatament, ens va parlar de la necessitat d’una Església en sortida, una crida a «sortir de la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli» (EG 20).

Aquesta exigència evangèlica era una de les primeres sorpreses, perquè ja vèiem en aquell moment per on aniria el seu ministeri apostòlic. Ja havia estat sorprenent l’elecció del nom de Francesc i el consell decisiu del seu amic, el cardenal Humes: «No t’oblidis dels pobres!». I així va ser i així ha estat. Francesc ho ha deixat sempre molt clar, perquè tenia ben assumit que «la joia de l’Evangeli que omple la vida de la comunitat dels deixebles és una joia missionera» (EG 21). Aquesta projecció donarà unitat a tot el seu missatge, que converteix tot seguidor de Jesús en deixeble missioner i ens convida a tots a una impostergable renovació eclesial. És el seu somni: «una opció missionera capaç de transformar-ho tot: costums, estils, oraris, llenguatge, tota estructura eclesial […], per tal que tot afavoreixi la resposta positiva de tots aquells a qui Jesús convoca a la seva amistat» (EG 27).

Aquestes són només unes pinzellades del començament, però que serien decisives per a marcar una línia pastoral que des del primer moment ens implicaria a tots. Molt més, quan el seu magisteri pren la direcció definida de posar una orella a la Paraula de Déu i l’altra al poble, un poble en el qual s’hi ha d’estar encarnat i amb voluntat d’escoltar-lo, comprendre’l, estimar-lo i servir-lo, fins a donar-hi la vida, com ho feia Jesús. En aquest sentit, el papa Francesc va rebre i tractar sempre tothom, però és clar cap on va tombar la balança. És el que tot el món, creients i no creients, ha reconegut i valorat: els pobres, els descartats, els migrants i refugiats, els marginats familiars i socials, els qui pateixen la desocupació o no disposen d’habitatge, els menors desprotegits i abusats, les víctimes de les guerres i els pobles injustament agredits, les minories ètniques no reconegudes, i una llarga llista que podíem veure que cada dia tenia en compte i ens convidava a projectar-hi el nostre amor solidari.

Aquest curt balanç per fer una resumida memòria del que van ser els primers dies del papa Francesc com a bisbe de Roma i successor de Pere, vol ser només un petit flash d’una fecunda trajectòria que ha omplert tots els seus dies fins a la darrera Pasqua, quan amb veu afeblida ens la desitjava bona i feliç, a la vegada que amb mans tremoloses beneïa tota la humanitat. Gràcies, enyorat i estimat papa Francesc, intercediu per l’Església i pel nostre món que tant ho necessita, i tant vau estimar!