Mai no hauríem pogut imaginar quan érem petits i vèiem pel·lícules de guerra, que un dia veuríem en directe el trist i horrible espectacle de contemplar on es mata en directe, com es destrueixen pobles i ciutats, com caravanes de ciutadans innocents han de fugir i deixar casa, terres i propietats, com famílies senceres amb infants i gent gran són obligats a exiliar-se i han de pelegrinar pel món cercant refugi, ajuda, aliments, vestits i un nou habitatge. Cert que no tenim una ciutat permanent i en cercam una de nova, però la que tenim no la respectam, la destruïm. Davant les guerres en curs, quan, per posar dos extrems, veim que domina més la llei del talió que no l’amor als enemics, un es demana amb atordiment, quin és el camí possible per arribar a una bona entesa i fer que la fidelitat i l’amor s’abracin i es trobin la justícia i la pau?

Aquest temps, quan ens dedicam unes quantes vegades al dia a la pregària dels salms, sempre apareixen amb una gran actualitat noms de països, pobles i regions que el telenotícies ens posa al davant i que han estat beneïts al llarg de segles i més segles per una presència religiosa que ha apropat cors i ha reconstruït civilitzacions senceres. Quanta infinitat de vegades apareix el nom d’Israel, i un munt de sentiments i d’experiència religiosa ens remet a la fe d’un poble que no amagava la seva relació amb Déu i que aquesta sempre era font de progrés, d’harmonia i de pau. Només el nom de “Jerusalem” -ciutat de pau- ja ho diu tot. Ara les bombes passen per damunt les cases i l’únic recurs és córrer cap als refugis. A l’entretant, les xifres de morts, a la terra de Jesús ja passen de les 42.000. Qui és capaç d’assumir aquest genocidi i viure amb la consciència tranquil·la? Qui és capaç d’apropiar-se el primer atemptat de 1.200 morts i alhora quedar tan tranquil i amb ganes de represàlies?

En tota confrontació, sobretot si s’assoleixen dimensions inabastables, és molt difícil prendre partit quan hi ha tant d’odi, tanta provocació, tanta resposta irracional. Si un s’ha de posar de qualque part, ha de ser de part de les víctimes, estar al costat dels homes i dones innocents, dels infants que no tenen culpa de res i veuen desfet el seu futur, molts d’ells sense pare ni mare, tots sols en el món enmig de la destrucció, vagant perduts entre ruïnes i mort. Cada dia veim que necessiten molta ajuda, urgent, i cal agrair l’exemple i l’acció solidària de tants voluntaris que, amb força i perill a la vegada, vencen totes les dificultats, tot i que mai no acaben la feina de socórrer noves víctimes. Mentre molts són evacuats i se’n van dels escenaris de la guerra, són un exemple, també ho hem vist pels mitjans informatius, aquells religiosos que han decidit quedar-se i estan al costat dels qui necessiten més ajuda, mentre les bombes els cauen a pocs metres. Al costat dels infants perquè no perdin el ritme escolar, al costat de qualsevol persona, major o jove, que necessita que algú no l’abandoni i li faci companyia.

En aquestes circumstàncies, encara que sigui difícil i sembli una utopia, no haurem de callar la motivació de l’esperança, la que és imperada per la confiança i l’amor. Paraules estranyes enmig de l’odi de guerra i de l’abús obsessiu de poder. Ningú no ens impedirà que diguem ben fort que la humilitat i el perdó en són la solució, la que renunciï a la violència i es decidesqui a començar de nou des de l’amor. A la Bíblia, haurem d’arribar a Jesús per entendre que el món s’ha de reconstruir d’una altra manera diferent de la que els humans ho estam fent, ja que tant l’extrema violència de la guerra com la que es viu a les nostres cases, els carrers i ciutats, no seran mai la solució adequada perquè arribi la pau. Siguem, al nostre nivell, artesans d’aquella pau que Déu ens regala i que ens l’ha portada Jesús quan ens ha dit: “Us deix la pau, us don la meva pau!”