En la 56a Jornada Mundial de les Comunicacions Socials

Com podem entendre’ns? Quin to tenen les nostres converses? Amb quina actitud dialogam i donam a conèixer el que pensam? Abans de parlar, escoltam? Ens interessa captar bé allò que l’altre em vol dir? Quin valor té una bona comunicació? Són preguntes que no podem defugir si volem donar autenticitat al diàleg i si volem que aquest ens dugui a una vertadera comunicació. Per desgràcia, en molts dels nostres diàlegs no ens comunicam, sinó que esperam que l’altre acabi de parlar per imposar el nostre punt de vista o, simplement, no escoltam i l’únic que feim és preparar arguments en contra.

El papa Francesc, en el seu missatge d’enguany en ocasió de la 56a Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, defineix el verb «escoltar» com decisiu en la gramàtica de la comunicació i condició per a un diàleg autèntic. Escoltar amb l’oïda del cor predisposa la persona a un vertader encontre i crea una xarxa de vincles que humanitzen les relacions quotidianes. «L’escolta requereix sempre la virtut de la paciència».

El fonament d’aquesta comunicació és Déu mateix i ho confirma la tradició bíblica des dels seus inicis quan diu que «l’escolta no té només el significat d’una percepció acústica, sinó que està essencialment lligada a la relació dialògica entre Déu i la humanitat». Bé coneixem l’expressió «Shema’ Israel – Escolta, Israel» (Dt 6,4) i l’afirmació de sant Pau «la fe prové de l’escolta» (Rm 10,17). En la comunicació, idò, la iniciativa és de Déu que ens parla i nosaltres responem escoltant-lo. Diu Francesc en l’esmentat Missatge que «l’escolta correspon a l’estil humil de Déu. És aquella acció que permet a Déu revelar-se com Aquell que, parlant, crea l’home a imatge seva, i, escoltant-lo, el reconeix com el seu interlocutor. Déu estima l’home: per això li dirigeix la Paraula, per això “inclina l’oïda” per a escoltar-lo».

Ja a l’exhortació Evangelii gaudium, el papa Francesc fa una bellíssima descripció sobre el diàleg del cor i afirma que «el predicador té la boniquíssima i difícil missió d’unir els cors que s’estimen, el del Senyor i els del seu poble. El diàleg entre Déu i el seu poble referma més l’aliança entre ambdós i estreny el vincle de la caritat» (EG 143). En el Missatge hi afegirà que només prestant atenció a qui escoltam, què escoltam i com escoltam podem créixer en l’art de comunicar, el centre del qual no és una teoria, sinó la «capacitat del cor que fa possible la proximitat» (EG 171).

Tanmateix, també hi ha les dificultats que blinden una escolta nítida, quan s’escolta d’amagat i per espiar, quan a través de les xarxes socials s’instrumentalitza l’altre, lluny d’una escolta lleial, confiada i honesta. Per això s’ha de sortir del monòleg i tenir clar que «no es comunica si abans no s’ha escoltat, i no es fa bon periodisme sense la capacitat d’escoltar». Som convidats a fer realitat «l’apostolat de l’oïda», que dona una mica del propi temps per escoltar les persones, un primer gest de caritat, un apostolat que cal estendre des d’actituds personals fins a compromisos socials.