És impressionant contemplar Jesús com prega. La seva obsessió és la unitat, la nostra i amb Déu, que n’és el fonament. Ho diu així: «Que tots siguin u, que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m’has enviat» (Jn 17,21). La finalitat de la unitat entre nosaltres és que siguem causa de bona entesa, d’escolta mútua i de comprensió en les nostres relacions humans. Unitat de cor, de projectes, d’intencions, de tot allò que ens ha de dignificar i ajudar a relacionar-nos com a persones de bon tracte. Si ho feim així, és per fer front a la dispersió, a les desavinences, a les ruptures, a allò que ens separa i ens aïlla. És trist patir-ho quan ens afecta de prop i toca famílies i amics, persones que han viscut la gratificant experiència d’estimar-se i compartir vida.

El papa Lleó XIV, des del primer moment, va donar aquesta consigna perquè la féssim nostra: amor i unitat. Va dir: «venc a vosaltres com un germà que vol fer-se servent de la vostra fe i de la vostra alegria, caminant junts pel camí de l’amor de Déu, que ens vol a tots units en una única família. Amor i unitat són les dues dimensions que Jesús confia a l’apòstol Pere. Ens ho explica el passatge de l’Evangeli que ens condueix al llac de Tiberíades, el mateix on Jesús havia començat la missió rebuda del Pare: “pescar” la humanitat per a salvar-la de les aigües del mal i de la mort. Passant per la vorera d’aquest llac, havia cridat Pere i els primers deixebles a ser com Ell “pescadors d’homes”, i ara, després de la resurrecció, els correspon precisament a ells portar endavant aquesta missió: no deixar de tirar la xarxa per a submergir l’esperança de l’Evangeli en les aigües del món i navegar a la mar de la vida perquè tots puguin reunir-se en l’abraçada de Déu».

Després d’una setmana dedicada a pregar per la unitat de les nostres esglésies i comunitats cristianes, pot anar bé pensar com crear aquesta unitat començant pel nostre cor, la unitat dins un mateix vivint reconciliat, seguint amb la realitat de cada una de les nostres famílies, tantes vegades desfetes per prejudicis o històries que no troben mai la solució del penediment i del perdó. Pensem en la necessària unitat dins les nostres parròquies i els nostres grups cristians, on l’exercici ha de ser crear vincles que ens donin el goig de viure en comunió, treballant junts i fent el bé sense divisió ni dispersió. Un gran desig, el d’una Església de germans, signe d’unitat i comunió, que es converteix en ferment per a un món reconciliat.

I, des d’aquesta visió esperançada, mirar amb amor el món que ens envolta, el de més a prop i el de més enfora, justament en un moment de discòrdies, de moltes ferides causades per l’odi, pel domini d’uns sobre els altres, un moment d’intranquil·litat, de violència organitzada, de por a allò que és diferent, d’una economia que explota els recursos de la terra, que n’afavoreix uns pocs que s’enriqueixen i provoca la marginació dels més pobres, que no arriba a solucionar el greu problema de l’habitatge ni l’acollida digna de la migració. Dins aquesta situació que ens toca viure i també patir, hem de fer cas de Jesús i de la seva proposta d’amor per a formar una sola família i construir una societat en pau, posant-hi tots els mitjans que estiguin al nostre abast i amb la convicció que ens envia. Per qualque cosa Jesús diu a l’Evangeli: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes» (Mt 4,12-23). Per qualque motiu, l’Evangeli recull la reacció dels deixebles i el resultat: «Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell». I nosaltres, que?