Celebrant un any més la solemnitat de sant Josep, el Dia del Seminari, no podem silenciar la preocupació que genera la manca de vocacions al ministeri sacerdotal. Per això i valorant al màxim la realitat present dels qui es preparen per al ministeri sacerdotal, us deman que projectem una mirada d’afecte i gests de participació coresponsable en el caminar del nostre Seminari. Us ho deman de tot cor. És el que hem d’aconseguir de part de cada cristià, de cada comunitat parroquial i de cada moviment evangelitzador, com també de les persones concretes, preveres i diaques, consagrats i consagrades, famílies, laics i laiques de la nostra Església de Mallorca. A tots ens interessa que hi hagi seminaristes, és a dir, qui respongui amb valentia a la crida que Déu fa a cadascú. No tan sols ens interessa, sinó que hem de fer el possible perquè aquestes respostes hi siguin, després d’ajudar a discernir quan qualcú s’ho planteja o quan l’ajudam perquè s’ho plantegi.

La crida ve de Jesús i respondre és una qüestió de fe en Ell. De la seva part hi ha una exigència, però també sobretot una promesa. Quina és l’exigència? Recordem la trobada de Jesús amb un jove inquiet: «El va mirar amb afecte i li va dir: només et falta una cosa: ves, ven el que tens i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor en el cel. Després vine i segueix-me» (Mc 10,17-22). Va quedar desconcertat, ell i els deixebles que presenciaven l’escena. Jesús, després de dir que allò que és impossible als homes és possible per a Déu, fa la promesa i diu als qui han elegit seguir-lo: «Us ho assegur: tothom qui per mi i per l’Evangeli hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, rebrà ja en el temps present cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps, i també persecucions, i en el món futur, la vida eterna» (Mc 10,29-31). Té sentit tot això, avui, que vivim al segle XXI? Té sentit donar-ho tot per Jesús, l’Evangeli i els homes i dones de les actuals i futures generacions? Jesús ens diu que sí, és possible! Convé, idò, entusiasmar-s’hi i deixar-se contagiar per l’alegria de l’Evangeli. 

La crida es pot fer sentir a qualsevol lloc, el que importa és crear el clima més favorable perquè aquesta crida sigui detectada, escoltada, meditada i resposta. «Una expressió del discerniment –diu el papa Francesc– és el compromís per reconèixer la pròpia vocació. És una tasca que requereix espais de soledat i silenci…» (ChV 283). Això demana, per part dels adults, l’acompanyament que hi dedica temps, escolta atenta i pacient, intervencions oportunes, com ho feia Jesús. «Aquesta escolta atenta i desinteressada –segueix dient Francesc– indica el valor que té l’altra persona per a nosaltres, més enllà de les seves idees i de les seves eleccions de vida […] Aquesta escolta s’orienta a discernir les paraules salvadores del bon Esperit, que ens proposa la veritat del Senyor, però també les trampes del mal esperit –les seves fal·làcies i les seves seduccions. Cal tenir molta valentia, l’estimació i la delicadesa necessàries per ajudar l’altre a reconèixer la veritat i els enganys o excuses» (cf. ChV 292-293).